Per David Moreu

Encara que l’èxit de la vacunació massiva i que les xifres de contagis cada vegada més baixes estan ajudant a tornar a una certa “normalitat” social i econòmica, l’impacte real de la pandèmia encara és difícil de mesurar en termes de salut mental. Per aquest motiu, els organitzadors de la XXXVI edició de les Jornades de la Revista Catalana de Psicoanàlisi han considerat que seria d’interès aprofundir en com la Covid-19 ha alterat la nostra quotidianitat: Fins a quin punt ha representat la destrucció d’uns projectes, d’uns estils de vida i d’unes esperances, al mateix temps que pot representar una oportunitat per a canviar, evolucionar i estimular la nostra creativitat per créixer i transformar-nos. Un dels ponents serà Sergio Ramos Pozón, doctor en filosofia i màster en Ciutadania i Drets Humans (Bioètica i Ètiques aplicades). Hem parlat amb ell per conèixer la seva experiència personal durant el confinament i les seves reflexions sobre les conseqüències presents i futures de la pandèmia.

 

Li proposo remuntar-nos als inicis de la seva trajectòria professional. En quin moment de la seva carrera van confluir la filosofia, els drets humans, la bioètica i la salut mental?

Els inicis del meu interès per la salut mental procedeixen de “joventut”. De fet, va ser gràcies a la professora que vaig tenir a l’assignatura de psicologia en el batxillerat. En aquella època em va cridar moltíssim l’atenció la salut mental, concretament l’esquizofrènia. El meu treball de síntesi va ser sobre aquest diagnòstic i vaig tenir l’oportunitat de poder entrevistar-me amb un psiquiatre, Carlos Franquelo, que em va orientar en lectures i en una mínima explicació sobre la temàtica. Probablement gràcies a ell va sorgir aquest veritable interès per les malalties mentals. Malgrat que tenia intenció d’estudiar psicologia, per diversos motius vaig acabar estudiant filosofia en la facultat i, gràcies a la Dra. Begoña Román, vaig descobrir l’ètica i la bioètica. Va ser durant aquests anys d’estudi quan ràpidament em vaig interessar per la bioètica i la salut mental interrelacionades i vaig fer una tesi doctoral sobre això, novament amb la supervisió de “la meva professora” Begoña Román.

 

Participarà en les Jornades de la Revista Catalana de Psicoanàlisi parlant del tema “pèrdues i transformacions” en relació amb la pandèmia. Com va viure vostè els mesos de confinament?

Van ser setmanes una mica dures perquè a casa convivim amb els nostres estimats fills de 3 i 5 anys. Va ser una mica estressant per a tots. Ells no entenien gaire bé la situació… i nosaltres tampoc, segurament. A més, havíem de seguir amb les nostres obligacions com a docents. La veritat és que no vam tenir temps per parar i reflexionar sobre què estava succeint. L’estrès, el cansament i la desorientació probablement van contribuir a això.

 

Aquesta situació pot ser que ens ofereixi l’oportunitat de canviar coses i no repetir errors del passat, encara que molts s’aferren a la idea de “tornada a la normalitat”. Creu que vivim en una societat amb por al canvi?

Sí, sens dubte. Ens hem resistit moltíssim a posar-nos la màscara, a trencar amb els nostres hàbits d’oci i hem tingut ganes de continuar fent el dia a dia. Probablement, la “nova normalitat” haurà d’adaptar-se al virus que, encara que ara gràcies a les vacunes estem molt millor que en les primeres onades de la pandèmia, fa que hàgim de reconstruir-nos, readaptar-nos i reinventar-nos. Així ho han fet l’oci, les maneres de comprar, de conviure, etc.

 

Un dels efectes més evidents que han tingut la pandèmia i el desconfinament ha estat la migració de molta gent fora de les ciutats. Com hauria de reformular-se la vida urbana?

Sembla ser que totes les directrius per tal de salvaguardar la salut, evitar la propagació del virus i, per tant, els contagis indiquen respectar les distàncies socials, portar mascaretes i, sobretot, promoure la vacunació. Caldrà veure fins a on arriba el “passaport covid” i en quins contextos es sol·licita per a poder accedir.

 

Un altre efecte de la pandèmia han estat les iniciatives de caràcter comunitari, moltes vegades dins de l’economia circular. Quin tipus de política pot entendre aquesta manera de fer les coses?

Des del meu punt de vista, crec que el primer que cal reformular és el dia a dia, tornar als costums d’abans (en la mesura que sigui possible), a les rutines, a les activitats de la vida quotidiana que per diversos motius s’han vist modificades o suprimides. Incentivar i potenciar la convivència i reestructurar la vida quotidiana passa també per la necessitat d’instaurar polítiques macro. Això significa ajudes econòmiques i socials als més vulnerables, més inversió en sanitat…

 

Creu que el sistema sanitari espanyol ha sabut cuidar als seus professionals hospitalaris en aquest moment de col·lapse? Hi ha hagut espai per al dol?

No, per descomptat. Sabem que la depressió major i el trastorn d’ansietat han augmentat un 28% i un 26% respectivament. Sembla ser que aquests professionals del nostre país han tingut un empitjorament de la seva salut, amb malestar i deteriorament físic, mental i emocional. Han patit burnout, dolor, fatiga i la sensació de “no poder més”. Un percentatge considerable de casos ha necessitat ajuda psicològica. Probablement, no hi ha hagut un espai idoni per al dol.

 

La gent ha viscut la pandèmia des dels mitjans de comunicació i des de les seves pròpies cases. Creu que s’ha fet una cobertura mediàtica correcta de la pandèmia des del punt de vista ètic?

D’una banda, hem sofert un col·lapse d’informació, una “infoxicació”, deguda a l’abundant informació que rebíem en molt poc temps i sense espai per a digerir-la. Això va significar una “infodèmia”, generant desconcert i desinformació. Els mites, les falses creences i les idees conspiratives van començar a proliferar en la societat. Totes elles són les que habitualment es coneixen com fake news. Les teories conspiratives i els grups de negacionistes no van trigar a aparèixer. D’altra banda, en el propi domicili hem sofert de moltes formes: ruptura de les activitats quotidianes i dels horaris, estrès per intentar fer-nos càrrec dels nostres familiars i, al mateix temps, compaginar la vida laboral (teletreball), violència domèstica, etc. Des d’un punt de vista ètic es van cometre greus errors. Segurament, el més tràgic va ser el dels triatges discriminatoris per motius d’edat o discapacitat.

 

La pandèmia ha posat en evidència els problemes de base de la nostra societat. En termes filosòfics, és necessari tocar fons per a ressorgir amb una nova mentalitat?

El més dramàtic ha estat haver d’adonar-nos de la vulnerabilitat de les persones, de com d’indefensos podem ser i estar, i de com de malament havíem estructurat i planificat unes certes àrees, com la sanitat i els serveis socials per als més vulnerables, malgrat que es venien reivindicant des de feia temps.

 

Diverses notícies parlen sobre les conseqüències vinculades a salut mental de la pandèmia i posen als joves i adolescents com a principals afectats.

Efectivament, hem vist un augment considerable de joves que, a causa del tancament de les escoles, a les restriccions de la vida social o la desocupació han patit addicions, intents de suïcidi, ansietat, etc. L’única cosa que crec que podria recomanar és paciència, comprensió i empatia.

 

Al llarg de la història hi ha hagut moltes altres pandèmies i les societats han aconseguit sobreposar-se a tots els problemes. S’atreviria a fer alguna predicció de futur?

Ja hem vist que en molt poc temps la globalitat pot veure’s alterada. Així que preferia abstenir-me perquè amb certesa erraria en l’intent. Ho sento.