Per Elena Fieschi

El passat 17 de setembre va tenir lloc l’Acte Inaugural del curs 2021-2022 de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi amb una conferència titulada “Emergència Climàtica: vaivé entre món intern i món extern”.

La presidenta de la SEP, Ester Palerm, va introduir breument el tema central, va subratllar la importància de la presa de consciència de la greu situació en que es troba la Terra i va plantejar la pregunta: Per què mirem cap a una altra banda tot i que tenim tanta informació? També va fer referència a l’hàbitat on vivim, la mare Terra, la natura amb la idea de que cal estimular una major consciència i responsabilitat.

El primer ponent, el doctor Josep Lluís Pelegrí (oceanògraf, professor d’investigació i director de l’Institut de Ciències del Mar) va introduir el tema de la influència de l’home en el canvi climàtic. Per explicar-ho va recórrer a un il·lustratiu Power Point on mostrava què passa amb la radiació solar que arriba a la Terra. Si imaginem que no hi ha atmosfera, la Terra rep l’energia solar i l’emet cap a totes les direccions en funció de quant s’ha escalfat. Les parts clares de la Terra, especialment la superfície de gel dels pols, reflexa més radiació que les parts fosques, com els oceans. D’això se’n diu albedo. La pèrdua de gel fa augmentar l’escalfament de la Terra perquè les parts fosques absorbeixen la radiació i s’escalfen. L’atmosfera reflexa part de la radiació que hi arriba i, al mateix temps, reté part de l’energia que irradia la Terra. L’efecte hivernacle fa que la temperatura augmenti perquè no permet que l’energia que ha arribat a la Terra es dispersi.

Imatge de Josep Lluís Pelegrí

Josep Lluís Pelegrí

Al llarg de l’evolució de la Terra hi ha hagut una alternança d’èpoques més fredes i èpoques menys fredes. A partir de l’era preindustrial, la temperatura ha anat augmentant sobretot per la intervenció de l’home. En els últims 50 anys la temperatura global ha augmentat com mai no havia passat en els últims 2000 anys i l’última dècada ha estat la més calenta des de l’últim període interglacial, fa aproximadament 125.000 anys. Això s’ha produït per l’augment del diòxid de carboni (63%), del metà (11%) i dels aerosols a la troposfera, juntament amb l’activitat volcànica i altres gasos. Cada any es generen uns 50 bilions de tones de diòxid de carboni. Si no se’n limita la seva producció, la temperatura anirà augmentant de manera irreversible. Per això cal eliminar l’emissió de gasos d’efecte hivernacle.

Els principals efectes de les emissions són:

  • L’augment del nivell del mar. Per a finals de segle s’espera un augment de fins a 0,90 metres i de fins a 10 metres cap a l’any 2300.
  • L’increment en la freqüència d’esdeveniments meteorològics extrems (tempestes, fortes pluges i sequeres) amb un gran impacte sobretot a les zones costaneres.
  • L’acidificació i desoxigenació de grans regions oceàniques amb un impacte sobre la biodiversitat i la salut dels ecosistemes marins.
  • L’any 2050 ja no hi haurà gel àrtic a l’estiu austral amb la disminució de l’albedo.

En la segona part de la seva conferència, Josep Lluís Pelegrí va parlar de la funció dels oceans com a reservori de la vida planetària. Podem caracteritzar la Terra com un ésser viu, tal com ja la van descriure grans naturalistes com Leonardo da Vinci. Com un ésser viu, la Terra s’autoregula en un estat termodinàmic òptim perquè és un sistema pulsatiu: presenta propietats globals que no tenen els seus subsistemes. Per acabar, va proposar dues idees bàsiques:

  1. El sistema circulatori i nerviós de la Terra té lloc als oceans: els corrents són com un sistema circulatori obert. També interconnecten tots els espais marins, transferint informació ambiental i genètica com un sistema cognitiu fluid.
  2. La nostra vida depèn del nostre entorn, en definitiva, dels oceans.

La vida és la suma dels processos dinàmics individuals que condueix a un flux homeostàtic de propietats en l’espai i el temps. Segons aquesta perspectiva, tot està connectat i cap ésser és independent del seu entorn. Així que cadascun de nosaltres forma part del Planeta Oceà, que és l’únic ésser completament autosuficient, ja que depèn únicament de l’energia que li arriba del Sol. La nostra salut física i mental depèn de la nostra capacitat de viure en harmonia amb el planeta.

La percepció sensorial i intel·lectual del nostre entorn genera sentiments envers aquest entorn: una proximitat interior envers allò que es coneix sensorialment i intel·lectualment. Josep Lluís Pelegrí va suggerir que cal treballar aquests sentiments envers allò del que formem part per tal d’aprofundir-los i que puguin perdurar en el temps. El repte és combregar amb el planeta del que formem part, una comunió harmònica que deixi de costat la visió antropocèntrica (considerar-nos propietaris de la natura) per arribar a una visió de pertinença planetària: Som Planeta Oceà.

Aquestes reflexions van enllaçar amb les aportacions dels següents ponents.

Jordi Sala (psicoanalista didàctic de la SEP-IPA) va triar com a fil conductor tres històries que utilitza Bion a “La tabla i la cesura”: els mites del Paradís Terrenal,  la Torre de Babel i el cementiri d’Ur. Va afirmar que la situació dramàtica en la qual ens trobem és, en gran part, conseqüència d’un sistema extractiu utilitarista i, al cap i a la fi, de la creença delirant en un creixement il·limitat propi del sistema econòmic capitalista. Connectant amb les paraules de Pelegrí, Sala es preguntava com és que, coneixedors de les conseqüències de l’ús imparable dels combustibles fòssils, no s’ha fet pràcticament res per reduir l’efecte hivernacle. Volem més espai, més comoditat i més diversió en l’intent de protegir-nos de l’angoixa, de la frustració y de les experiències doloroses.

Imagen de Jordi Sala

Jordi Sala

Referint-se a un article de Sally Weintrobe, Jordi Sala considera l’important paper de la denegació: sabem moltes coses sobre la crisi climàtica, però actuem com si no les sabéssim. I, d’acord amb Menzies-Lyth, va indicar que, a nivell social, actuen mecanismes de defensa compartits, adreçats a evitar les experiències d’ansietat, culpa i incertesa. L’ànsia de creixement il·limitat pot tenir a veure amb l’avidesa de posseir un pit matern inesgotable. En l’imaginari col·lectiu hi ha la il·lusió que la Terra tingui recursos inesgotables i sempre al nostre servei.

En el mite de la Torre de Babel, les persones uneixen els seus esforços per “arribar al cel”, mostrant així la seva arrogància i el seu pensament omnipotent amb el resultat de la ira divina, la destrucció de la torre i la confusió de les llengües que avui, diu Sala, es pot interpretar com una de les conseqüències d’una posició narcisista en què un només entén el seu propi llenguatge, mentre la situació d’emergència faria necessari un llenguatge i unes intencions comuns i compartits.

En el mite del Paradís Terrenal veiem com el fet de poder obtenir sense esforç tot el que hom desitja s’edifica sobre una base d’omnipotència. Els mites ens ofereixen una explicació imaginativa de la realitat, però de vegades arriben a substituir-la, fins al punt que la realitat no es tingui en compte. Tot i això, Jordi Sala deixa una porta oberta a l’esperança, afirmant que hi ha una sensibilització creixent en front de les amenaces climàtiques, tot i que la reacció sembla ser massa lenta en relació amb la rapidesa dels canvis. És difícil prescindir dels mites i de les falses il·lusions. Hem perseguit el Paradís Terrenal a tota costa, en lloc de veure la nostra fragilitat i dependència d’un medi natural del qual en formem part.

Per acabar, el mite del Cementeri d’Ur mostra com una processó de notables de la cort hauria acompanyat a la tomba el rei mort, deixant-se enterrar amb ell. Segons Jordi Sala, no serà que contents i empolainats ens dirigim a la nostra pròpia destrucció? I, amb tot això, com mantenir l’esperança? Només de l’amor i del respecte per l’altre pot néixer una actitud realment reparadora. És tasca nostra, com a professionals de la salut mental, reflexionar sobre els motius que s’oposen a la possibilitat de canvi.

Cosimo Schinaia (psiquiatra, psicoanalista de la Società Italiana di Psicoanalisi) té el propòsit de mostrar que la psicoanàlisi no és un luxe, sinó un recurs necessari per entendre els mecanismes individuals i grupals que impedeixen la presa de consciència dels greus problemes ecològics i ambientals. Nosaltres formem part del nostre entorn. Per tant, la relació analista-pacient no pot estar desconnectada de l’entorn cultural i ambiental en què ambdós viuen. Es refereix a Freud (“El malestar de la cultura”) quan afirma la necessitat de la renúncia individual en nom del bé comú.

Freud vivia en un moment en el què encara no s’albiraven les conseqüències de l’actitud d’explotació i espoliació del medi natural, però era conscient dels riscs d’oblidar la fragilitat de l’home i de la fe cega en la ciència i la tècnica. Hem d’esperar fins els anys 60 i les reflexions del psicoanalista H.F. Searles per a una reflexió àmplia i encara actual sobre la relació de l’home amb el medi ambient, en la situació de guerra freda i l’amenaça atòmica d’aquells anys. Winnicott va afirmar que el bebè sense la mare no existeix i, de manera similar, Searles ens recorda que no existim sense l’ambient, l’entorn al qual pertanyem. L’ambient està en nosaltres, en el nostre passat i present, però també en el futur de les generacions que vendran.

Cosimo Schinaia també va presentar el pensament de Sally Weintrobe, que proposa tres mecanismes que entren en joc com a rebuig del confrontar-nos amb el canvi climàtic: el negacionisme, la denegació i la negació. Aquesta autora afirma que d’aquests tres el més problemàtic és la denegació: al mateix temps sabem i no sabem. Amb el temps, les nostres defenses acaben sent més rígides, s’arrelen en l’angoixa i acabem situant-nos en una realitat alternativa on ataquem perversament el significat racional i arribem a proposar una mena d’antisignificat.

Imagen de Cosimo Schinaia

Cosimo Schinaia

Seguidament va presentar un altre autor que s’ha ocupat del tema, J. Dodds, qui s’oposa al dualisme entre sistema humà (cultural) i no humà (natural), i subratlla la presència de fenòmens complexos que estimulen les angoixes dels individus i dels grups. Els mecanismes, les tàctiques per afrontar l’angoixa del desastre ecològic, que frenen els mecanismes reparadors són, segons ell, l’escissió, la intel·lectualització, la repressió, el desplaçament, la supressió i la denegació. Aquest autor fa referència a Klein i a la fantasia, que ella menciona, d’un pit-Terra infinitament disponible. És però necessari un deslletament i emprendre un camí cap a la posició depressiva i la reparació.

L’últim autor citat per Cosimo Schinaia va ser R. Lertzman, qui introdueix la idea d’una “melancolia ambiental“, una condició de dol no elaborat pels efectes del canvi climàtic. Per acabar, va oferir unes breus vinyetes d’uns casos clínics que permeten relacionar la degradació ecològica i la simptomatologia psíquica. Però va avisar del risc d’un fonamentalisme ecològic, la tendència a una adhesió conformista i fanàtica a la ideologia ecologista, que tendeix a culpabilitzar les persones sense tenir en compte els investments afectius i l’angoixa. S’ha de trobar un llenguatge comunicatiu que ajudi a fer front al problema dramàtic amb esperança i consciència. “En el silenci està el vertader delicte“, per acabar amb les paraules de Hanna Segal, escrites per denunciar els perills de l’armament nuclear: “Hem de poder somiar un futur millor on l’amor i la creativitat s’oposin al pensament màgic i ens ajudin a fer front a la realitat”.