Per Pilar Tardio

 

Amb motiu del Dia Mundial per la Prevenció del Suïcidi reflexionem sobre el suïcidi en tan que acte impactant en grau extrem. El suïcidi, pel seu caràcter irreversible, commociona fins emmudir i, des de la perplexitat, sense paraules, es converteix en tabú. Com a terapeutes-psicoanalistes és la nostra funció elaborar el complex ventall de sentiments i emocions que aquest fet provoca, tant en nosaltres mateixos com en l’entorn vincular de l’afectat. Recuperar la paraula per continuar vivint esdevé imperatiu.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) informa que 800.000 persones moren anualment per suïcidi. És la segona causa de mort entre els joves de 15 a 29 anys. Davant d’aquesta situació alarmant, tant l’Organització Mundial de la Salud com l’Associació Internacional per la Prevenció del Suïcidi (IASP), recomanen la sensibilització de la població i implementar mesures de prevenció. A Catalunya, el Departament de Salut de la Generalitat, va crear l’any 2014 el Codi de Risc de Suïcidi per la prevenció del suïcidi en els joves, adolescents i nens. Aquesta mesura implica l’activació d’un protocol d’atenció en els serveis de salud mental públics, que dona prioritat als pacients que es detecten en aquesta situació de risc.

Però què és el que fa que una persona posi fi a la seva vida? Acabar amb el sofriment? De vegades, el patiment és visible: malalties cròniques i irreversibles que comporten dolor i limitacions extremes, trastorns mentals generadors de solitud i estigma social, situacions de gran vulnerabilitat social com els grups de refugiats, migrants, comunitats indígenes o disfòria de gènere. Altres vegades, resulta incomprensible, des del silenci d’allò que és inefable. A vegades adquireix valor de símbol, com a denúncia, des de la impotència davant de la injustícia. En els joves, adolescents i nens pot ser la conseqüència d’un impuls enfront de la desesperació per circumstàncies traumàtiques o frustracions no tolerades.

Sota l’impacte del que significa anar-se’n, traient-se la vida, queda el dol per l’absent i la complexitat de tantes emocions que venen a qüestionar el mateix sentit de la vida, la pròpia i la de qui ens ha deixat. Conjectures i hipòtesis. Culpabilitat per no haver estat capaç d’aferrar-lo o aferrar-la a la vida. Ràbia, odi i impotència perquè ens ha privat de l’oportunitat de generar-li esperança o procurar-li assossec. A vegades, l’emoció comporta alleujament carregat d’ambivalència.

Moltes vegades el suïcidi ha estat precedit per temptatives fallides que posen a prova l’entorn i l’autenticitat de les relacions. Ser important i significatiu per a l’altre o ser reconegut en la pròpia idiosincràsia són necessitats humanes genuïnes que contribueixen a omplir la vida de sentit, per la dimensió amorosa i libidinal que comporta rebre les respostes adequades. L’acceptació de les pròpies limitacions ajuda a tolerar frustracions i a suportar millor el fet de viure. Promoure el gaudir per l’existència i generar esperança en la resolució de les dificultats és la millor manera d’acompanyar a qui perd aquesta perspectiva.