Per Elena Fieschi Viscardi, Jordi Sala Morell i Joan Sala Coromina

 

És evident que existeix un abans i un després de la pandèmia del Covid-19 pel que fa a les interaccions socials, el funcionament de l’economia i la protecció de la salut (física i mental) de les persones. Encara que els resultats han estat en molts aspectes catastròfics, també hi ha hagut detalls que han aportat certes dosis d’esperança per al futur immediat del món. Per exemple, durant els mesos de confinament la naturalesa va tornar a prendre el protagonisme fins i tot en les grans ciutats i va quedar demostrat que existeixen alternatives reals per a fer front al canvi climàtic. Per aquest motiu, la Societat Espanyola de Psicoanàlisi ha decidit titular el seu acte inaugural,que tindrà lloc el pròxim 17 de setembre, “Emergència Climàtica: vaivé entre món intern i món extern”. Un dels ponents destacats serà Josep Lluís Pelegrí, oceanògraf, professor de recerca i director de l’Institut de Ciències de la Mar, CSIC. Hem conversat amb ell per conèixer més detalls sobre la seva apassionant carrera professional i els reptes que està afrontant la ciència per a fer front als importants canvis que tenen lloc al nostre planeta. Perquè la ciència mediambiental i la psicoanàlisi estan més relacionades del que imaginem.

 

Per començar ens agradaria que ens parlessis de què t’ha portat a estudiar el mar i els corrents oceànics.

Crec que de jove tries una carrera amb una certa inconsciència, almenys en el meu cas va ser així. Segurament m’hi vaig posar perquè em va cridar l’atenció que sabéssim tan poc de quelcom que tenim tan prop nostre, tant física com mentalment. Al llarg dels anys, a mesura que els he anat descobrint, la complexitat dels oceans m’ha enamorat. D’estudiar els seus compartiments he passat a estudiar el seu tot, el seguit d’interconnexions espacials i temporals que conformen la base de la vida planetària i, en conseqüència, de la nostra pròpia existència.

 

De quina manera la salut dels oceans és essencial de cara a mantenir un desenvolupament sostenible?

Sovint sentim dir que “aigua és vida” i és cert, totes les formes de vida conegudes es basen en l’aigua. Ara bé, per a mi l’aigua sobretot representa vida en continu moviment. La nostra interconnexió cognitiva, física i anímica, entre nosaltres i amb tot el planeta, esdevé possible gràcies al perpetu flux de l’aigua. Els oceans són, possiblement, el millor exemple d’aquest moviment, del fet que tot està connectat: no hi ha set oceans sinó un únic oceà global. L’aigua que avui banya les platges del nostre país d’aquí a un temps serà a altres costes, al mar obert, en forma de gas o pluja a l’altre costat del món, essent beguda per algun ésser viu… i part d’aquesta aigua també escaparà a l’espai interestel·lar i algun dia podrà arribar a altres mons. Parlar d’oceans saludables vol dir parlar d’aigua no contaminada, de fons marins plens de vida, d’ecosistemes productius i diversos, i de pesca artesanal abundant, però també vol dir moltes altres coses: una línia de costa resilient, un clima més moderat, el reciclatge natural de composts orgànics i la possibilitat d’aigua potable per a moltes comunitats, el bé comú més gran de tota la humanitat.

 

Els experts afirmeu que l’oceà és aquella cosa tan important per a la vida en general, però alhora tan desconeguda en les seves profunditats. Potser el podríem considerar l’inconscient planetari. De quina manera els oceans regulen la temperatura de la terra i el clima?

L’aigua té una gran capacitat d’emmagatzemar calor, unes 3.500 vegades més que l’aire. Això fa que els oceans hagin incorporat aproximadament el 90% de l’increment de calor que ha experimentat la Terra des de la revolució industrial. Això ha estat possible malgrat que els oceans només han augmentat la seva temperatura una mitjana de 0,15 ºC, que és 100 cops menys que l’increment de 1,5 ºC que ha experimentat la superfície del planeta. Aquest factor termostàtic és estrictament físic, si vols inconscient, però la regulació va molt més enllà gràcies a totes les connexions biogeoquímiques. Els corrents oceànics no només distribueixen matèria, també transporten energia i informació ambiental i genètica, transfereixen vida.

 

En alguns treballs estableixes una similitud entre el funcionament del planeta i el del cos humà. Afirmes que els oceans són com el cor i el sistema circulatori del planeta, vitals per a la seva subsistència.

Crida l’atenció veure que no tenim cap dubte en identificar als microorganismes com a éssers vius, però, en canvi, ens costa imaginar que la biosfera també ho pugui ser. És cert que cada cop més es parla del sistema Terra (Earth System) com a un sistema complex, però encara no ens atrevim a imaginar la Terra com a ésser viu. La teoria Gaia va obrir una finestra a aquesta idea i va generar un considerable debat en el món científic, però també va crear un gran rebuig que, desafortunadament, és el que més ha perdurat entre la comunitat científica. És per això que s’acostuma a veure a la Terra només com a un sistema complex, amb retroalimentacions positives i negatives que fan que el sistema experimenti transicions entre diversos estats optimitzats o homeostàtics. Però la Terra evoluciona, es modifica, les seves interrelacions es fan infinites i deixa de ser un sistema per a convertir-se en quelcom viu.

 

Es tracta d’una analogia molt potent que ens podria ajudar a ser més empàtics amb el sofriment en forma de condicions estressants a què estem sotmetent el planeta.

Per què aquesta falta d’equidistància entre el microorganisme i la biosfera? És molt sorprenent, més encara quan l’equidistància espacial no és tal: nosaltres som al bell mig de l’espectre de la vida que ens envolta. Si agafem com a distància de referència 1 m, veiem que els bacteris més petits són de l’ordre de 0,5 micres (0,5 x 10-7 m) i la biosfera (la llargada de qualsevol meridià) mesura 4 x 107 m. Això demostra una incapacitat d’abstracció, potser fins i tot una certa inseguretat com a espècie que es veu privilegiada i dominant. Si tornem a la teva pregunta original, penso que la Terra té un sistema de circulació obert com el que hi ha a molts artròpodes (insectes, crustacis i mol·luscs), capaç de distribuir totes les propietats necessàries per a sostenir l’activitat metabòlica de cadascuna de les seves parts, inclosos els humans. De fet, aquest sistema a vegades és més actiu i d’altres menys, ocasionant que la Terra alterni estats de repòs i estats d’exercici. De fet, aquesta és la meva interpretació dels períodes glacials i interglacials que ha experimentat el nostre planeta durant els darrers tres milions d’anys. I també, per què no, dins de la Terra la informació flueix gràcies a les interconnexions i moviments de totes les entitats vives que l’habiten, que seria l’equivalent del nostre sistema nerviós. I possiblement també té altres sistemes que van més enllà dels que coneixem, com ara la producció d’aigua o el seu sistema magnètic, relacionats tots dos amb els moviments del magma a l’interior de la Terra.

 

També afirmes que estem portant el sistema terrestre cap a un nou estat metabòlic, probablement més càlid i possiblement ple de sorpreses desagradables. Quines accions humanes estan influint en la ruptura de l’homeòstasi del sistema?

L’impacte humà sobre el planeta és de dos tipus: canvi global i canvi climàtic. El canvi global es pot entendre com tota una sèrie de desajustos que resulten de la contaminació, degradació o sobreexplotació dels ecosistemes. El canvi climàtic té a veure amb l’increment de diòxid de carboni a l’atmosfera, principalment ocasionat per la crema de combustibles fòssils per a generar energia, i que dóna lloc a l’escalfament del planeta i a altres efectes indirectes, com la pujada del nivell del mar i una major freqüència de tempestes més intenses. Els oceans tenen una gran capacitat reguladora, tant del canvi global (en forma de dissolució i degradació de components aliens als ecosistemes) com del canvi climàtic (acumulant grans quantitats de diòxid de carboni i calor), però hi ha el que s’anomenen punts de no retorn (tipping points). Per exemple, petits canvis en el forçament astronòmic poden generar respostes molt importants en el clima gràcies a la interacció, principalment, de tres factors: els gasos hivernacle, l’albedo i l’emmagatzemat de calor i carboni als oceans. Aquestes respostes normalment no excediran certs llindars, el joc entre tots tres factors porta a retroalimentacions positives i negatives, és un equilibri dinàmic que anomenem homeòstasis. Ara bé, actualment la humanitat està trencant aquest equilibri, creant les condicions que portaran al sistema a un nou estat metabòlic global, més enllà d’aquests punts de no retorn.

 

Els climatòlegs prou que ens adverteixen, però quines poden ser aquestes sorpreses? Tindran els oceans la capacitat de regular el sistema?

Aquests canvis ja han passat nombrosos cops al llarg de la història del nostre planeta, però ara passen molt més ràpidament i l’espècie humana en patirà les conseqüències. L’increment dels gasos hivernacles i la desaparició del gel àrtic estan ocasionant un gran augment de la temperatura de les regions àrtiques. Ens trobarem que la temperatura mitjana del planeta augmentarà 3 o 4 ºC i que les regions àrtiques segurament ho faran tres o quatre cops més. Estem parlant d’una pujada en la temperatura mitjana anual a regions àrtiques que podria ser de 15 o 20 ºC. Si això arribés a passar a les regions antàrtiques, l’ascens del nivell del mar seria dramàtic. Malgrat que tots els models ens indiquen que anem cap a una pujada molt important de la temperatura, aquestes prediccions tenen un important grau d’error i jo no descarto en absolut que ens sorgeixin sorpreses, agradables o desagradables. El que sembla força clar és que els nostres néts viuran en un món possiblement bastant diferent, climàticament parlant, al que vivim nosaltres.

 

Què podem fer com a individus per evitar aquest futur incert i què hem de demanar als governs per frenar el canvi climàtic? Creus que encara hi som a temps?

És realment prometedor veure com les Nacions Unides han fixat uns objectius de desenvolupament sostenible (ODS) que són globals i valents. També genera esperança veure com ara parlem de polítiques estatals i europees que estan força identificades amb molts d’aquests objectius, i més encara veure com l’opinió pública sovint els fa seus. Crec que el principal repte és aconseguir que els nois i les noies que ara són a les escoles s’identifiquin amb els ODS. Aquí, la cultura i l’educació juguen un paper clau. Quan la societat interioritzi aquests conceptes, llavors els exigirà com quelcom normal, no sols als governs, sinó molt especialment a les empreses amb els seus hàbits diaris de consum. El repte és aconseguir que el concepte arreli amb suficient força per a col·locar-se per sobre de la comoditat personal i de la recompensa instantània.

 

Hem trobat certes coincidències amb el pensament psicoanalític sobre el tema mediambiental al text “Corrents i ecosistemes oceànics com a subsistemes d’un organisme planetari” on afirmes que: “La nostra percepció del món és el resultat, d’una banda, de les limitacions temporals dels nostres sentits i, de l’altra, de la fragmentada memòria conscient i inconscient que tenim de les nostres vivències”.

L’experiència és un gran bagatge per a fer ciència. Aquest cúmul de coneixement i d’històries viscudes t’ajuda a valorar si un cert camí té més possibilitats que un altre, però també pot ser una motxilla molt pesada que ens fa perdre creativitat. Quan ens enfrontem a un nou problema científic sempre, segurament de forma inconscient, fem servir aquest bagatge per a la majoria de les decisions. Fins i tot, quan analitzem les dades noves, ho fem des de la perspectiva de la nostra experiència passada. Però les troballes més interessants apareixen quan t’adones que la teva experiència passada no encaixa amb el que estàs veient de nou i tens la suficient honestedat amb tu mateix per a reconèixer aquesta incongruència. És un procés mentalment dolorós desfer-se de les teves preconcepcions i fer una profunda autoinspecció, d’on podrà sorgir la cristal·lització d’una nova idea. Però això, malgrat la seva riquesa, està sempre subjecte a les nostres limitacions sensorials (les dades que recollim són les que ens donen els nostres sentits) i cognitives (la nostra capacitat per a interconnectar aquestes dades és limitada). 

 

Creus que hi ha una part no conscient de la nostra percepció que pot ser un obstacle, però també una ajuda, en el nostre compromís amb el medi ambient?

És per això que parlo de la nostra limitada percepció de la realitat. Crec que aquesta percepció conscient és només una petita finestra a una realitat major. I si la realitat és infinita, llavors, per definició, la finestra dels sentits i de la memòria es torna infinitesimal. Una altra cosa és la nostra percepció inconscient, hi ha religions que ens diuen que és infinita. Què té això a veure amb el nostre compromís amb la Terra? En la mesura que ens sentim part integral del nostre planeta, en la mesura que jo pensi que la meva essència (matèria, energia, informació i potser ànima) és compartida, llavors més respecte tindré amb cadascun dels individus amb qui em relaciono i amb la Terra com un tot. I en la mesura que sigui capaç de desprendre’m d’una visió antropocèntrica de la ciència, llavors la meva recerca segurament proporcionarà una visió més fidedigna de la realitat.

Seguint amb la idea de fer ponts amb la nostra disciplina i amb la noció de la Terra com a organisme, hem d’entendre que els humans formem part d’un organisme més gran i això planteja qüestions sobre el límit de la nostra identitat individual i de la nostra acció sobre el medi. Qui sóc jo si formo part d’un organisme més gran? Com m’afecta i en depenc? 

La visió clàssica de la vida es basa en la substància: som un ens físicament i mentalment diferenciat del nostre entorn, que s’adapta contínuament als estímuls externs. Una visió oposada és la de la vida com a procés: matèria, energia i informació flueixen, minimitzant el desordre (entropia) i maximitzant la complexitat. Jo em manifesto ara en un espai físic concret amb un elevat grau d’organització, però jo sóc el resultat d’un conjunt de processos que van més enllà d’aquest moment temporal i del “meu” espai físic. Cap part de la Terra, tampoc els humans, està aïllada. Només la Terra sencera té aquesta independència, es tracta d’un ésser d’una complexitat incommensurable que només requereix de l’energia solar. Però fins i tot la Terra viva forma part de quelcom més gran, va néixer fa uns milers de milions d’anys i morirà d’aquí uns mil milions d’anys, quan la radiació solar sigui tan gran que l’aigua del nostre planeta escapi a l’univers. Aquests pensaments em porten a la gran pregunta de “què és la vida?”. No tenim la resposta, però jo vull veure la meva existència com una aportació a quelcom molt més gran del que ja formo part. Això m’omple d’esperança. Com a persona i com a científic crec que la resposta serà molt més meravellosa del que podem imaginar.  

 

En referència a la idea de desenvolupament sostenible i d’economia blava, creus que el canvi de mentalitat pot fer compatibles el desenvolupament sostenible i el sistema econòmic actual?

En un article recent reflexionava sobre el significat etimològic de la frase “desenvolupament sostenible”. Desenvolupar ve de des-envolupar, d’extreure quelcom que portem dins, i representa el creixement interior d’una potencialitat ja existent. I sostenible ve de subs-tenere, de mantenir des de la base, però no d’una forma inamovible, sinó tot al contrari, evolucionant envers una major complexitat. La sostenibilitat parteix del fet que la forma d’ús no pot alterar l’estabilitat del sistema. És una condició necessària, però no suficient. Sostenibilitat implica harmonia, implica que formem part de la natura en comptes d’utilitzar-la. Això necessàriament implica un canvi de mentalitat: passar d’una visió utilitària de la natura (encara que fos possible fer-ho de forma estable) a la visió de formar part de la natura. Aquest canvi de visió ens ha de portar necessàriament a una nova manera d’actuar, un model on cada petit gest sostenible, solidari i circular compta. És una nova manera de relacionar-nos entre nosaltres i amb la natura.

 

També afirmes que “el món que ens imaginem no és pas el resultat d’una observació objectiva, sinó l’imaginari d’una llarga història d’experiències individuals i col·lectives, reforçada encara més per la subjectivitat que sorgeix de veure’ns com a raça dominant del planeta al mig de tot el que és viu“. Com es pot educar per redreçar aquesta convicció? Com podem crear un nou imaginari col·lectiu?

A mi em preocupa aquesta visió tan antropocèntrica del nostre planeta perquè ens fem un mal servei individual i col·lectiu. Ens ve de molt lluny i, malauradament, ens ho han repetit molts cops, per exemple, quan ens van dir que l’home estava fet a imatge i semblança de Déu. Crec que és totalment al revés, la nostra supèrbia com a espècie ens ha portat a fer a Déu a imatge i semblança nostra. Les noves tecnologies se’ns presenten ara com una gran oportunitat, però només si les veiem com a medi i mai com a objectiu. Si ens les plantegem com a objectiu, llavors l’espècie humana s’empetitirà, senzillament perquè la nostra capacitat física i mental, i possiblement fins i tot creativa, és molt inferior a la de les màquines que desenvoluparem. En canvi, la tecnologia com a medi pot portar a l’espècie humana envers un nou pas en la seva evolució, amb una vida exterior i interior més rica… per què no, una vida més plena, que conjugui millor els sentits, la ment i l’essència, més interconnectada amb altres éssers i més harmònica amb la natura.

 

Pot la ciència tenir un paper transformador en la relació que tenim amb el nostre planeta? Creus que utilitza els canals adequats?

Els centres de recerca hem de seguir fent ciència de qualitat, però una ciència en la qual tothom se senti interpel·lat i que generi una transformació de la societat. Els recursos del nostre planeta són suficients perquè tota la humanitat visqui dignament, en harmonia amb la natura, i la ciència té el deure de cercar aquesta salut planetària i aquesta dignitat humana. Enguany hem començat la Dècada de la Ciència Oceànica pel Desenvolupament Sostenible. L’èmfasi de la Dècada no és en la ciència sinó en el desenvolupament sostenible. La ciència en si mateixa és encisadora, però també cal que tingui un objectiu, especialment quan parlem de ciències relacionades amb la natura, ha de ser inclusiva i transformadora. Per aconseguir aquesta participació i generar canvis d’actitud, la ciència necessita crear sinergies amb les arts. Cor i ment, art i ciència han d’anar de la mà. La paraula “sentiment” ho diu tot. La interpretació més literal seria “sentir la ment”, una percepció sensitiva especial. Però encara m’agrada més pensar-la com la comunió de “sentits i ment”, la bellesa dels sentits i el tresor de la ment que ens porten envers quelcom molt més profund i enriquidor: els sentiments. És la dimensió que cal anhelar com a espècie, allò que veritablement ens diferencia de qualsevol màquina.

 

Més informació sobre l’Acte Inaugural