Per Maribel Iglesias i Francesca Spanò

 

El 22 de maig es van celebrar les XXVIII Jornades d’Analistes en Formació de l’Institut de Psicoanàlisi de la SEP, sota el títol “Pluralitat d’experiències en la intervenció amb pacients online”. Després de més d’un any des de l’inici de la pandèmia, en el qual ens hem vist treballant de manera online, es va plantejar aquesta trobada com un espai d’intercanvi de les experiències en el nostre treball clínic virtual i com una oportunitat per a pensar junts els diferents aspectes implícits en aquesta modalitat. Es van presentar tres experiències clíniques de tractaments que van iniciar-se durant la pandèmia i que, per aquest motiu, han acabat utilitzant el mitjà virtual.

 

 

Maribel Iglesias ens va parlar de la seva experiència amb una psicoteràpia infantil que duu a terme de manera exclusivament online, sota el títol: “És possible establir una vinculació en psicoteràpia online amb nens amb trastorn de l’espectre autista?”, exposant que la pantalla ofereix un “espai intermedi” facilitador per aquesta mena de nens.

José Carlos Rodríguez, amb la seva presentació titulada “Transferència en la teràpia amb un adolescent”, va compartir la seva experiència d’una psicoteràpia que va començar presencialment (previ a la pandèmia) i que ha anat alternant la modalitat online i presencial en funció de la situació externa i de les necessitats clíniques del pacient.

Francesca Spanò, amb el seu treball titulat “Reflexions sobre l’ús del mitjà online en un cas d’anàlisi: un pont entre proximitat i llunyania”, va plantejar uns interrogants per reflexionar sobre els aspectes defensius, així com de facilitació, que poden donar-se amb l’ús de la pantalla.

El debat va girar al voltant dels aspectes facilitadors i les limitacions d’aquesta mena de tractaments. Si bé la pandèmia ens va abocar a l’ús dels tractaments online, possibilitant iniciar o donar continuïtat als tractaments, també ens va generar nous interrogants sobre com ens relacionem i estructurem les noves relacions. La pregunta clau és: Quina anàlisi i tractament pensem en funció de quin pacient?

En alguns casos, segons la persona, s’ha observat que l’atenció online pot permetre una certa facilitat per connectar amb aspectes de la pròpia personalitat. Així mateix, la distància intermèdia que ofereix la pantalla facilita la vinculació i l’emergència d’uns certs aspectes que en la consulta necessiten més temps per poder ser expressats. És indubtable que el format online proporciona un element de flexibilitat, permetent realitzar sessions que, per temes de mobilitat, no es podrien dur a terme: a vegades el trajecte que no pot fer el pacient, l’ha de fer el terapeuta.

Així i tot, la pantalla implica, en primer lloc, una perduda corporal, acompanyada de l’absència dels canals sensorials i perceptius, una cosa que és important tenir present. El mitjà online també pot implicar restriccions emocionals i relacionals que tenen a veure amb les pròpies defenses i l’inconscient de la persona. El pacient, no desplaçant-se físicament per a la sessió, perd un moment d’introspecció important per a pensar en si mateix i contactar amb el seu propi món interior.

Després d’un enriquidor debat sobre les diferents possibilitats i realitats, tant dels professionals com de qui va a consulta, ens vam acomiadar amb el clar convenciment de la necessitat d’un espai comú de pensament i d’un sentit comú al voltant del format online que ens uneixi i ens proporcioni una guia a l’hora de traçar nous camins.