Per Marta Areny

 

Ara fa un any que es va iniciar el tancament d’escoles i els nostres infants i adolescents començaven una etapa de la seva vida per a la qual ningú estava preparat. Ni ells, òbviament, ni els adults per poder-los ensenyar a viure aquest procés. N’hem après tots (malgrat els inconvenients) i després d’aquest llarg període gairebé tothom està d’acord en que ells, els  nens i adolescents, són els que han mostrat més capacitat d’adaptació a les noves mesures de convivència social, amb distanciaments, mascaretes i grups restringits.

Ha estat un temps de parèntesi (o de canvi) per als infants i adolescents. Uns i altres han tallat el ritme de la seva evolució. Hi ha hagut adaptació i moltes coses positives, com l’acostament entre pares i fills del qual alguns mai havien pogut gaudir. Però també hi ha hagut pèrdues. Les abraçades, les carícies, la contínua neteja de mans quan ens toquem, no poder compartir joguines i desinfectar-les contínuament. Tots (ells també) ens percebem com capaços de fer mal i que ens en facin. Les separacions d’amics i les llargues hores de solitud a casa per a uns han representat un aïllament total i per a d’altres han suposat frustració per no poder seguir explorant en el seu món social que just acabaven d’iniciar. A alguns, les pantalles els han ajudat a connectar amb els seus amics, però també han contribuït a una desconnexió exagerada.

Malauradament, hi ha hagut nens i adolescents per a qui ha estat un malson haver de conviure amb pares que no tenen bona convivència i, fins i tot, amb pares que són agressius. D’altres han conviscut amb bons pares que han patit i pateixen una crisi econòmica sense precedents i que, per tant, han sofert amb ells tristesa, por, desesperança i depressió.

Aquesta adaptació ha estat a costa de perdre la llibertat de moviment, d’espontaneïtat i de percebre l’adult (familiar i desconegut) com a persona feble. On abans hi havia una fortalesa on poder emmirallar-se, ara hi ha fragilitat. El somriure entre adult desconegut i nen (ja fos en una botiga o caminant pel carrer) que donava de manera tan natural i senzilla la benvinguda social al menor i on l’infant sentia que anava formant part del grup dels grans, ha quedat tapada per mascaretes i distàncies. També per ulls tristos de gent gran i d’avis propis i aliens.

Per tots aquests canvis, per aquestes emocions viscudes en les relacions entre nens, adolescents i joves, cal que ens interroguem sobre com es viu aquest procés dins l’àmbit escolar: els professors de secundària, els psicòlegs escolars i els mestres de primària que han fet tant d’esforç per contenir la població infantil i segueixen encara al peu del canó aportant comprensions i solucions, quines situacions han d’afrontar? Més enllà de la bona adaptació que uns i altres han fet, quines conductes o símptomes han observat en els nens? Són les mateixes de sempre? Hi ha canvis a nivell emocional? Hi ha canvis en la relació social amb els nens? El nen s’ha trobat, en la seva solitud, sense referents d’iguals per compartir les angúnies pròpies de la seva edat?  Amb l’empenta positiva de “tirem endavant, ens en sortirem!”, estem negant necessitats emocionals?

Pensem en el gran esforç que ha representat per als professionals educatius. És evident que han representat un necessari referent per a la salut mental del nen, però ells també són pares que han hagut de conciliar les atencions especials dels seus grups escolars amb les dels seus propis fills. Han vist la realitat dels seus alumnes a l’entrar a casa seva a través de les pantalles i els ha canviat en molts i diferents aspectes la perspectiva del nen que tenen al davant. Creiem que no només els nens, sinó també els professionals, necessiten espais per respirar i per ser atesos emocionalment. Qui cura i cuida ha de ser cuidat i curat.

Es necessari  també pensar en els joves en edat universitària i/o prelaboral. Quin món veuen a tocar? Se’ls han truncat les esperances? Tenen un present difícil, han de tallar també el seu procés evolutiu-social (amb noves restriccions) i, a més, veuen un futur en crisi econòmica, amb dificultats laborals i amb salaris poc encoratjadors. Ara estem vivint la desesperança desfermada dels joves que expressen al carrer el cansament, la  frustració, la ràbia i la por de tot allò que està per venir en la seva vida adulta. De manera agressiva i descontrolada a vegades (com vam veure amb les protestes per la llibertat d’expressió), com d’agressiva i  descontrolada han resultat la pandèmia i les conseqüències que d’ella n’estan sortint.

Com a professionals tenim el desig i el deure d’ajudar a comprendre els canvis i les emocions d’aquest moment. Hi ha molta feina a fer. Primer, comprendre nosaltres el què està passant. Després, ajudar a contenir i comprendre els nostres nens, adolescents i joves que són el futur. Tots tenim l’esperança d’un millor futur. Hem de seguir obrint portes de comprensió per ajudar i ajudar-nos entre tots. I amb la comprensió, segur que veurem escletxes d’esperança. Si mirem bé el nostre entorn social, descobrim com alguns joves ja estan mostrant-nos les seves capacitats creatives i imaginant un nou camí. Un nou món ple d’idees innovadores que alleugen els desànims. Però, fixem-nos-hi: gairebé sempre (per no dir sempre) són joves que han pogut ser entesos i atesos.