Per Llúcia Viloca i Maribel Iglesias

 

Creativa i pionera, Júlia Coromines va néixer a Barcelona el mes d’octubre de 1910 en el si d’una família benestant, de nivell cultural alt i amb un fort compromís polític. Es va llicenciar en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Barcelona el 1934 i es va formar en el servei de pediatria de l’Hospital de Sant Pau, encapçalat pel Dr. Martínez Garcia. L’inici del seu exercici professional va coincidir amb la República catalana (1931- 1936) i, durant aquells anys de grans canvis socials i polítics, va exercir com a “metgessa de guarderia”. El mes d’abril de 1938 va acompanyar a l’exili a París al seu pare, que llavors era president del Consell d’Estat de la Generalitat de Catalunya.

Júlia Coromines de joveDurant la seva estada a la capital francesa va cursar la diplomatura de Puericultura a la Facultat de Medicina de la Universitat de París i va romandre allà fins que va esclatar la Segona Mundial el mes de setembre de 1939. A l’octubre d’aquell any, el famós poeta Pablo Neruda (llavors cònsol de Xile a Buenos Aires) va facilitar el passatge a tota la seva família perquè emigressin a l’Argentina, on va acabar morint el seu pare. Júlia Coromines va treballar entre 1939 i 1944 a la clínica pels empleats de la Companyia Argentina d’Electricitat (CADE), on va dirigir colònies de vacances pels fills dels treballadors a Necochea (una ciutat situada al sud de la Província de Buenos Aires). Alhora, del 1942 al 1944 es va dedicar a realitzar treballs psicomètrics amb el Dr. Emili Mira.

 

Júlia Coromines va tornar a Espanya el 1944, primer a Madrid i després a Barcelona per fer el doctorat. En aquella època va treballar a l’Institut Mèdic Barcino i a l’Hospital del Sagrat Cor. També va iniciar contactes amb altres joves psiquiatres barcelonins interessats per la psicoanàlisi. L’any 1947 va aconseguir una beca del Consell Britànic per estudiar psiquiatria infantil clínica i institucional. A Londres va seguir cursos de la clínica Tavistock, on es va relacionar amb J. Bowlby i E.Bick, entre d’altres. Allí va descobrir la psicoanàlisi, la seva gran vocació, així com la possibilitat de seguir la formació a França o a Suïssa. L’any 1949, de tornada a Barcelona, va entrar a treballar en el servei de neurologia de l’Hospital del Sagrat Cor amb el Dr. Subirana.

L’any 1950 va assistir conjuntament amb P. Bofill i P. Folch al Congrés Mundial de Psiquiatria a París, on va conèixer l’Anna Freud i la Melanie Klein. Allà es van entrevistar amb la Comissió d’Ensenyament de la Societat Psicoanalítica de París (Nacht, Lacan, Bouvet, Cenac, Schlumberger, etc) per tal de seguir la seva formació psicoanalítica. Júlia Coromines, P. Bofill, P. Folch i altres col·legues psicoanalitzats a Suïssa van fundar a la dècada de 1950 el grup Luso-Espanyol de Psicoanàlisi, reconegut per l’API en el Congrés de Copenhagen de 1959. Posteriorment, cada territori va constituir la seva pròpia societat.

Júlia Coromines de joveJúlia Coromines va realitzar la seva formació a l’Institut de Psicoanàlisi de París entre 1953 i 1957. Va començar el seu primer anàlisi personal a Madrid amb Margarita Steinbach (membre de la Societat de Psicoanàlisi d’Alemanya i alumna de W. Kohler i K. Lewin), encara que va quedar inacabat per la mort prematura de la seva analista. El 1955 es va veure obligada a traslladar-se de nou a París per iniciar el seu segon anàlisi amb M. Bouvet (psiquiatra de la Societat de Psicoanàlisi de París). Això va durar fins el mes de maig de 1957 i, durant aquest temps, va treballar a l’Hospital de la Pitié-Salpêtrière amb el Dr. R. Diatkine i el Dr. S. Lebovici.

L’any 1958, en ple franquisme, es va realitzar a Barcelona el IV Congrés Mundial de Psicoteràpia, on hi van participar entre d’altres F. Alexander, R. Diatkine, J. Lacan, J. Short, P. Bofill i Júlia Coromines. L’article que va presentar es titulava “Consideracions de la psicoanàlisi d’una malaltia fòbica”. Aquell mateix any va impartir un seminari sobre psicoanàlisi de nens a la Càtedra de Psiquiatria de Barcelona del Dr. Sarró. Posteriorment, va seguir col·laborant en aquesta càtedra i va impartir altres seminaris conjuntament amb el Dr. Folch i Camarassa, el Dr. Bassols i el Dr. Belmonte.

Júlia Coromines va començar el seu tercer anàlisi personal el 1962 amb Salomón Resnik. El 1965, coincidint amb el trasllat del seu analista a Londres, va fer viatges quinzenals amb P. Folch i ella els va mantenir fins l’any 1970. Va ser presidenta de la SEP entre el 1971 i el 1977. Alhora, al 1971 va ser una de les fundadores de l’Institut de Psicoanàlisi de Barcelona i també del de Madrid.

El 1984, juntament amb el Dr. Folch, va començar a publicar la Revista Catalana de Psicoanàlisi i va exercir com directora. Paral·lelament, tots dos van ser els impulsors del curs o màster de Psicoteràpia Psicoanalítica a la Institució Pública (PPIP), del Centre de Psicoteràpia Psicoanalítica (CEPP) en contacte amb la Clínica Tavistock i del bressol de l’actual Associació Catalana de Psicoteràpia Psicoanalítica (ACPP). El 1995 va deixar la pràctica clínica i es va dedicar exclusivament a la supervisió i docència fins la seva mort l’any 2011.

Júlia Coromines no només va influir a psiquiatres infantils, sinó també a pediatres, neuropsiquiatres infantils, rehabilitadors, psicòlegs i pedagogs perquè va ser pionera en el seguiment de tots els autors que coneixia en profunditat i els va anar incorporant sense renunciar ni contraposar els uns amb els altres. A més, va ser una gran coneixedora de Klein, seguidora de Tustin i d’autors postkleinians (com Bion o Winnicott), i també experta en neurosi, psicosi i ansietats esquizoparanoides.

Les persones que van poder supervisar amb Júlia Coromines (pacients amb diferents edats, patologies i finalitats terapèutiques) destaquen la seva forma de treball. Tenia un ampli coneixement de la psicopatologia, del procés evolutiu del nen normal i del pensament psicoanalític, sobretot de les eines i tècniques que cada autor li suggeria a partir del material clínic. Quan supervisava, ensenyava “com ho cuinava”. És a dir, explicava com anava fent una trena d’aquests tres eixos esmentats anteriorment, amb l’objectiu d’arribar a comprendre la situació del pacient i de trobar la forma de fer-se entendre. Per aquest motiu estava molt atenta a la seva resposta. Comentava que hi havia interpretacions molt adequades i bones per l’analista, però que no arribaven al pacient, que no les entenia o que reforçaven les defenses.

Dra. Júlia CorominesBion agafa tota la seva amplitud en el treball de Júlia Coromines perquè s’acostava al pacient sense “pre-judicis”, observava, feia una hipòtesi i es preguntava: «I ara com li podem fer arribar perquè també tingui sentit per ell i pugui fer-la seva?». Aquesta també era la seva actitud cap al supervisat perquè mai va tenir una actitud desvaloritzadora, tot al contrari. La seva actitud era d’observança benvolent, obria finestres i observava com el supervisat ho copsava. En certes ocasions podia dir: «Això ja ho tornarem a trobar». D’altres vegades, si el supervisat es decebia per no haver vist tal cosa, ella amb un to amable acostumava a dir-li: «Això demà ja no tindrà el mateix efecte». El supervisat notava com Júlia Coromines sentia una gran satisfacció quan observava un canvi, encara que fos incipient, en el joc d’ansietats i defenses. Per ella la modificació del símptoma no era un objectiu, pensava que si hi havia evolució això ja es donaria.

Volem fer especial èmfasi a les últimes aportacions de Júlia Coromines. Ens referim al seu treball a partir de la meitat de la dècada de 1980 i de la dècada de 1990, quan vam tenir l’oportunitat de treballar estretament amb ella. En aquests anys es va dedicar a la investigació psicoanalítica dels aspectes més primitius de la ment humana, l’anomenat psiquisme primitiu. Va captar els aspectes més sensorials a l’inici de la formació del “jo” a través del contacte clínic amb nens amb autisme i nens amb paràlisi cerebral. Aquest recorregut clínic i tècnic li permetia captar els diferents nivells de simbolització del pacient, en especial quan no es donava aquesta simbolització perquè el pacient estava a un nivell sensorial (sensorialitat integrada o no integrada). Fruit d’aquesta investigació, el 1991 va publicar el seu llibre “Psicopatologia i desenvolupament arcaics”, un assaig on descriu els nivells sensorials a tenir en compte per explorar el psiquisme primitiu. El capítol onze d’aquesta obra està dedicat a classificar els diferents nivells de respostes sensorials que es poden trobar en el pacient.

Dra. Júlia CorominesEl fet d’aprofundir i investigar en el transcurs dels tractaments amb nens autistes (principalment en el pas de l’autosensorialitat a la comunicació i simbolització) va fer que la Júlia Coromines s’endinsés en l’estudi de la sensorialitat del nadó. Sobretot en com les primeres sensacions corporals es feien conscients i esdevenien un element iniciador del procés simbòlic quan es connectaven amb l’emoció sorgida de la interrelació. Seguint a Tustin, va desenvolupar la detecció de les equivalències sensorials. Això li va permetre desenvolupar una tècnica pel tractament de nens amb trastorns de l’espectre autista anomenada Esquema Psicopedagògic en el seu llibre mencionat anteriorment. Un mètode que avui està avalat per estudis científics de Klin i Jones (2007) sobre el desenvolupament del simbolisme.

 

La seva comprensió dels nivells sensorials de contacte-relacionals no solament va servir perquè es desenvolupés una tècnica psicoanalítica per abordar l’autisme i els nuclis autístics amb pacients neuròtics, sinó també per arribar a accedir al psiquisme primitiu de tot tipus de pacients en el transcurs de la cura psicoanalítica. Això ha permès tenir un millor accés (en una psicoanàlisi) als nivells que Bion anomenava “protomentals”.

A partir de l’any 1982, Júlia Coromines (acompanyada moltes vegades pel Dr. Aguilar, el Dr. Ponces i la Dra. Roldan) va iniciar el seu treball amb diferents grups de psicoanalistes i psicoterapeutes en centres universitaris italians i centres d’investigació psicoanalítica d’aquest país, a ciutats com Milà, Roma, Perugia, Venècia i Bèrgam. En homenatge a la seva persona i a les seves contribucions teòriques, l’any 1998 li van dedicar el número 25 de la revista Quaderni di Psicoterapia Infantile amb el títol de “Sensorialità e Pensiero?”. El novembre del 2010, la SEP li va fer un tercer Homenatge en motiu del seu centenari i el 2011 la Revista Catalana de Psicoanàlisi va publicar alguns articles després de la seva mort en el volum 28 número 1. El març de 2018, la SEP va celebrar la primera edició del Premi Dra. Júlia Coromines.

Dra. Júlia Coromines