Dia mundial de la poesis

Per David Moreu

La poesia com a eina per expressar emocions i entendre el món que ens envolta. Aquesta aproximació a l’art dels versos no està gaire allunyada de la pràctica psicoanalítica i potser demostra que totes dues disciplines són més complementàries del que es podria imaginar a simple vista. Coincidint amb el Dia Mundial de la Poesia, hem conversat amb Jordi Sala i Esperança Castell, dos psicoanalistes de la SEP que han trobat el temps i l’espai necessaris per publicar llibres de poesia, cada un amb el seu estil inconfusible. Una entrevista a quatre mans on les experiències passades, el present més intens i el somni del futur es creuen amb esperit crític i voluntat creativa.

 

En quin moment la poesia es va creuar en la seva vida i quina sensació li va generar aquest descobriment?
Fotografia Jordi Sala[Jordi Sala] La poesia és dins de la persona des del mateix començament de l’existència. El bebè, quan queda impactat i embadalit davant dels ulls de la mare, viu poesia. Mare i bebè són i fan poesia viva. Jo diria que la poesia és una activitat transformadora d’impactes i d’experiències de relació, tractant de protegir i expressar la bellesa que contenen. Em refereixo a la bellesa continguda en les tribulacions de viure expressada de manera creativa en un llenguatge, ja sigui verbal, cinètic, visual, auditiu o gustatiu. La poesia protegeix la bellesa (en sentit ampli) de tots els trasbalsos i agitacions que l’amenacen. Quan l’adolescent se sent captivat per una presència que, de sobte, l’omple d’emoció i busca entendre i expressar aquest trasbals està fent poesia. Llavors pot ser que es posi a escriure, a compondre, a dansar, a pintar o a cantar i que així entri en una altra dimensió poètica. En definitiva, podríem parlar d’una funció poètica de la personalitat. I per respondre més específicament a la pregunta puc dir que el primer contacte conscient amb la poesia escrita va ser l’impacte que em va causar, en la meva primera adolescència, trobar un poema de Salvatore Quasimodo, que ell mateix havia compost als 16 anys: “Cadascú està sol damunt del cor de la terra traspassat d’un raig de llum. I, de sobte, ve la nit”. Un poema breu i poderós que literalment em va traspassar.

Recorda el moment que va decidir passar de ser lectora de poesia a escriure els seus propis versos? Què va necessitar per fer el pas?
Fotografia Esperança Castell[Esperança Castell] Van passar molts anys fins que no vaig ser lectora habitual de poesia. Però, des de petita, aquesta em va arribar cantada per la mare amb les primeres cançons, apreses quan les tocava al piano. Aquesta tradició musical i poètica va continuar en les dècades dels 60 i 70 amb els cantautors que sentia com un aliment de l’ànima. Puc esmentar en Joan Manel Serrat, Raimon, la M. del Mar Bonet, en Lluís Llach, la Marina Rossell o en Paco Ibáñez. Tots ells van donar a conèixer al públic grans poetes com Salvat-Papasseit, Machado, Miguel Hernández, Ausiàs March, Espriu, Màrius Torres o Bartomeu Rosselló Porcel. Les lletres mateixes de les cançons que componien estaven amarades de poesia. Eren temps de molts estudis, molta feina dintre i fora de casa, amb els fills petits. No em quedava temps per llegir llibres que no fossin de coneixements professionals. L’estiu de 2001, quan ja treballava com a psicoanalista, vaig llegir l’obra poètica completa de Joan Vinyoli, que em va corprendre, i vaig assistir al primer simposi Joan Vinyoli a Santa Coloma de Farners. Crec que va ser aquell any quan vaig augmentar el meu compromís amb la poesia escrivint-ne també ocasionalment. Però sentia que necessitava aprendre l’ofici i vaig tenir la sort d’assistir als tallers que dirigia el poeta Francesc Parcerisas en el marc de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. La primera publicació, “Negre i Fil” (Montflorit 2011), la vaig fer amb motiu de la celebració del meu seixantè aniversari. El motiu principal era compartir els poemes amb la família, els amics i companys, a més d’arribar a nous lectors amb l’esperança que també els seus comentaris m’ajudessin a progressar en aquest camí d’aprenentatge que és la poesia.

Com a psicoanalista, ha tingut alguna vegada la necessitat de recórrer a la poesia per entendre el que succeeix al seu voltant? Podríem entendre l’art i la lectura com a teràpia?
[Jordi Sala] Per entendre el que succeeix al nostre entorn necessitem contacte i reflexió. En general solem construir una veritat nostra sobre el que succeeix i ens succeeix. Però aquesta veritat que dóna sentit al que vivim l’hem de contrastar amb la veritat dels altres. Entendre el que passa és dialogar sense parar dins de nosaltres mateixos i amb els altres. La poesia, com a expressió d’una cerca de veritat, és necessària per entendre. Però, és clar, la poesia pot tenir múltiples expressions i destins: pot ser una arma revolucionària, una eina per despertar consciències o desconcertar-les, una manera de divertir-se o una manera d’entrar en contacte amb l’elaboració de sentiments i experiències més o menys complexes. I, naturalment, pot ser també una forma de teràpia. No sé si la poesia consola o cura, però pot ajudar a reparar processos malmesos dintre de les persones i entre les persones. També pot contribuir a una funció semblant dins de la comunitat.

Seria molt agosarat afirmar que existeix una relació entre l’art d’escriure poesia i la vessant més personal de la psicoanàlisi?
[Esperança Castell] Si ho parlem en termes de funcions, et diria que hi ha una funció psicoanalítica i una de poètica en la personalitat humana. Això és el que fa que l’analitzat experimenti que allò que li diu l’analista és útil i que accepti recórrer amb ell o ella un camí de recerca i de tractament. De la mateixa manera, quan al lector de poesia li arriba un poema, en el millor els casos sent que allò que hi diu també el concerneix i ho troba expressat amb bellesa. Una bellesa que no està únicament en l’autor del poema, sinó també en els ulls i el cor del lector. Si no fos així, poeta i lector no es trobarien. Personalment, tenir un entrenament psicoanalític ha comptat com a punt de partida per escriure poesia per tal de millorar la receptivitat cap a les pròpies sensacions, les intuïcions, les emocions i per ser més capaç d’observar de fora cap a dins i de dins cap a fora. Però això no vol dir, ni de bon tros, que el camí que he seguit sigui necessàriament el mateix per altres poetes.

En el seu llibre titulat “L’instant obert” utilitza les formes poètiques japoneses del haiku i la tanka. Per què li desperta fascinació la cultura oriental?
[Jordi Sala] La cultura oriental és molt basta, rica i complexa! Quan aquí encara no parlàvem català, els xinesos ja feia segles que escrivien poemes meravellosos. També els nostres clàssics grecs i llatins, és clar. Pel que jo sé, les formes clàssiques de la poesia japonesa (el renga, el haiku i la tanka) evolucionen des de la poesia xinesa i agafen més relleu al Japó dels segles XVI y XVII a partir del conreu que en fan monjos i pensadors budistes. Vaig arribar al haiku i a la tanka després de la fascinació que em produïren les “Tankes de les quatre estacions” de Carles Riba. Aquestes modalitats poètiques, ben presents a la poesia europea i també a la catalana d’ençà de finals del segle XIX, constrenyen el verb brillant i abundant més habitual a les nostres latituds. Escriure el que has de dir en només 17 o 34 síl·labes és el repte i la gràcia. I després, tot d’una, t’adones que la forma sòbria i concisa dins de la qual t’has encaixonat en realitat ha fet aparèixer significats nous i insospitats.

En una entrevista va comentar que “La realitat és misteriosa i que la poesia beu d’aquesta font“. Creu que escriure li ha permès entendre millor el món que ens envolta?
[Esperança Castell] Escriure poesia suposa anar posant a punt l’instrument personal descrit fa un moment. Quan parlo de “misteri” no em refereixo al sentit religiós, sinó que recullo l’accepció segona del DIEC: misteri és allò que s’esdevé d’una manera incomprensible. Ara em venen a la ment uns versos. A “Interioritat”, la veu poètica es pregunta: “I com han florit les branques? / Potser els ocells afamats pel llarg hivern / les han despertades; potser / les desvetlla la teva mirada?”. A “Hanami a Masquefa” hi podem llegir: “Quan la festa s’acaba / m’enduc les preguntes als ulls, i el misteri, a la conca de la mà”. Les preguntes que ens fem i el misteri que la veu poètica s’endú en el seu camí vital és consubstancial al fet poètic. És l’actitud oposada a la d’acumular certeses i creure que el coneixement es pot posseir. El lector veurà que aquesta disposició de no saber i de tolerar la incertesa és també la que resulta profitosa per l’analista en el treball clínic.

Seguint amb aquesta aproximació a la cultura oriental, què creu que la psicoanàlisi i el món de la salut en general poden aprendre de les seves tradicions mil·lenàries?
[Jordi Sala] Tornant a les formes poètiques japoneses i centrats en la seva forma més breu, diria que el haiku, fidel a l’esperit zen, tan sols insinua un moviment de l’ànima, una emoció fugissera, sense gairebé anomenar-la. No deixa de ser una mena d’aclariment passatger. Es podria dir que el psicoanalista treballa amb aquest esperit: captar l’emoció naixent i escàpola, anomenar-la i facilitar la seva posada en escena dins de la sessió per, si pot ser, posar-hi llum. I fer tot això de manera concisa. Ara bé, tractant d’escombrar cap a casa, crec que dins de les tradicions mil·lenàries hi ha un esperit que traspassa generacions i que té a veure amb preguntar-se i explorar el sentit i les veritats de l’experiència vital humana. Les tradicions posen l’accent en uns aspectes o altres, però hi ha quelcom constant que té relació amb la necessitat d’entendre els fets bàsics de l’existència. Aquesta és la matèria de què s’ocupa la psicoanàlisi. Em permeto remetre el lector a un article meu titulat “Fascinació del haiku: Un tast d’eternitat i d’efímer” que es va publicar a Monografies de Psicoteràpia, Psicoanàlisi i Salut Mental explorant la qüestió de la interfície entre psicoanàlisi i tradició poètica japonesa.

Podria seleccionar alguns versos propis que il·lustrin aquest moment de grans canvis personals i col·lectius que estem vivint?
[Esperança Castell] A tota la humanitat ens incumbeixen els canvis que estem experimentant. Pensem en la crisi climàtica i el risc que corre el nostre planeta per fer-lo compatible amb la vida. Les diferents crisis socials han fet a miques la fantasia occidental, fins fa poc generalitzada, referida al fet que el progrés seria continuat i sense fi. Ens hem trobat que això no és així. Gran part de la població pateix un alt nivell de pobresa, exilis i migracions, i les desigualtats són cada cop majors. Fa uns quatre anys vaig publicar a “Blau argila” el poema “Condició pòstuma”, un títol inspirat en els treballs de la Marina Garcés. Ara ens enfrontem a la pandèmia de la covid-19 amb milions de contagiats i morts. Llegida amb ulls d’avui, la imatge de la tempesta en el poema també podria referir-se a aquesta crisi mundial que vivim. En els dos versos finals s’hi recull l’esperança que l’ocell, que ens representa a tots, sigui capaç de fer un nou relat i anar treballant per un món habitable per a tots.

En un cel transparent, l’ocell tremola

al pas de l’àguila.

S’endinsa en  les ombres del boscatge

amb la promesa d’un futur millor.

 

De sobte, una tempesta imprevista

ens estremeix.

Una força secular destrueix el bosc

i ens fa fermar les finestres.

Els arbres, impotents, jeuen a terra.

La desolació dibuixa pel seu compte

la geografia de l’abisme;

s’esquinça el fil

d’un temps sense límits.

Les ànimes s’agiten,

ens empassem la terra cremada,

la llum de l’alba i de la posta.

 

Un ocell s’acosta dignament al bassal

i en beu un poema inacabat.

Podria seleccionar un haiku y una tanka de collita pròpia que serveixin de reflexió per aquest moment de grans canvis socials que estem vivint?
[Jordi Sala] No sé dir si els que ara se m’acudeixen són apropiats per a reflexionar sobre els canvis socials actuals. Però aquests dos haikus i aquesta tanka poden fer el fet.

Terra soferta:

les veus amb què gemegues

prou que ens avisen.

 

Rebrot d’alzina

incendiada. Força

de rels pregones.

Nàufrags africans

De la barbàrie

i de la fam fugien.

Passaven pena.

Un mar vell se’ls quedava.

Ningú més no els voldria?