El passat 12 de febrer va morir Terttu Eskelinen (Pielavesi, 1931 – Barcelona, 2021), mestra, amiga i companya estimada que, arribada a nosaltres des del nord d’Europa, va fer seves de seguida aquesta terra, la seva llengua i la seva cultura, així com la lluita per la llibertat i la democràcia a Catalunya en el temps de la dictadura franquista. De fermes conviccions i amb un to vital admirable, sentia un gran amor cap al seu home, Pere Folch, cap a les seves filles Laura i Helka, cap als seus néts Pere i Mark. Estimava la psicoanàlisi profundament i la vivia amb amor i militància, estimava la veritat científica i estimava la cultura en les seves múltiples expressions: la literatura (en especial l’obra de Shakespeare que coneixia en profunditat), la música i la pintura. Era una amfitriona excel·lent, que sabia reunir les persones en un entorn amistós, així com crear grups en un entorn professional i científic. Estimava i militava a favor de l’afecte, l’acolliment i l’amistat. I com una expressió més de la seva vitalitat no hem d’oblidar la pràctica de l’art de la cuina, que conreava amb excel·lència. Les seves faccions nòrdiques i la seva manera decidida i tendra a l’hora de relacionar-se la feien misteriosa, captivadora i única al mateix temps.

De ben jove, Terttu Eskelinen va deixar la seva Finlàndia natal per traslladar-se a Suïssa buscant formació. Allà va conèixer i va treballar amb Raymond de Saussure i Jean Piaget. Va fer la formació analítica a la Societat Suïssa de Psicoanàlisi, formació que més endavant completaria a la British Psychoanalytical Society, on tingué mestres com Anna Freud, Hanna Segal, Ester Bick, Betty Joseph, Herbert Rosenfeld, Donald Meltzer i d’altres. Al llarg dels anys d’exercici de la professió, va fer nombroses aportacions científiques a la psicoanàlisi amb els seus articles, però també des de la seva tasca d’editora durant 8 anys (1980 – 1988) del Butlletí de la Federació Europea que va portar i va editar a Barcelona, i més tard com a presidenta de la European Psychoanalytical Federation (EPF/FEP) durant 4 anys (1991 – 1995).

Així mateix va establir i mantenir ponts entre la psicoanàlisi que es feia a la nostra Societat, de la qual en va ser membre fundadora, amb la de la Societat Britànica, ensenyant Klein i portant a dissertar i supervisar analistes tan significats com Joseph Sandler, Betty Joseph, John Steiner, Ruth Riesenberg i Michael Feldman. Va ser mestre i supervisora de molts analistes de la SEP. L’any 2003 va rebre el reconeixement del Award for Distinguished and Meritorious Service to the IPA, i el 2004 se li va concedir el premi Sigourney Award per les seves contribucions científiques a l’evolució del pensament psicoanalític. L’any 2016, la Federació Europea de Psicoanàlisi li va atorgar el premi The EPF Award for a Distiguished Contribution to Psychoanalysis. Era també membre honoraria de la Societat Finesa de Psicoanàlisi.

Com a parlant de múltiples llengües, dues d’elles minoritàries, era molt conscient dels problemes de comunicació i durant el seu període a l’Executiva de la EPF, així com durant tota la seva trajectòria professional, va donar prioritat a construir ponts entre comunitats culturals i analítiques diferents. Va participar activament, juntament amb Han Groen-Prakken, en la difusió i l’ensenyament de la psicoanàlisi en els països de l’est d’Europa i va impartir classes entre el 2001 i el 2003 a l’escola d’estiu de Dubrovnik (Croàcia) per a formar professionals en psicoteràpia psicoanalítica per a nens i adolescents.

En el seu compromís per fomentar marcs de diàleg, destaca també la seva participació a la reunió celebrada a la seu de l’ONU a Nova York el 2005 com a membre d’un subcomitè de l’IPA-ONU sobre “desaprenent la intolerància”, amb l’objectiu d’ajudar els especialistes de l’ONU que treballen en conflictes originats per la intolerància a les diferències.

Va destacar pel seu treball analític amb nens i, entre tants altres aspectes, per les aportacions sobre el paper de la dona-mare en l’estructuració fonamental de la ment humana des de l’inici de la vida del bebè. Un paper que ella vinculava al menyspreu amb què la cultura occidental patriarcal tractava la dona: com expressió d’una dificultat de l’home per reconèixer aquest rol i acceptar una posició de col·laboració necessària, però no central. En la relació analítica advocava per una mirada sistemàtica sobre la transferència/contratransferència i destacava per una intuïció i unes capacitats admirables en la comprensió del pacient en l’aquí i l’ara de la sessió, ensenyant a captar i seguir amb finesa la seqüència relacional dins de la sessió, des de l’associació lliure del pacient fins a les intervencions de l’analista i les respostes subsegüents del pacient per així anar avançant. Valorava molt i agraïa les aportacions dels mestres i dels col·legues, també dels més joves als que animava a conèixer analistes d’altres latituds i a aprofundir en la psicoanàlisi que es feia fora de les nostres fronteres.

Amb la seva mort perdem una excel·lent psicoanalista, una col·lega estimada i una amiga entranyable que ens ha donat moltes lliçons de vida. La trobarem molt a faltar, però la mantindrem com una referent que ens seguirà inspirant en la feina i en la vida.

 

Amics de Terttu Eskelinen

Societat Espanyola de Psicoanàlisi