Per Claudio Paluzzi

 

El passat dijous 3 de desembre va tenir lloc a la SEP un acte científic en motiu de la presentació del llibre “L’infinit sense forma. Exploracions clíniques de Matte Blanco i Bion” de Riccardo Lombardi, que Monografies de Psicoanàlisi, Psicoteràpia i Salut Mental ha traduït al català. Riccardo Lombardi és psiquiatre i psicoanalista, membre ordinari de l’SPI amb funcions de formació i membre de la IPA. És un dels psicoanalistes italians més llegits. Ha publicat tres llibres i nombrosos articles i supervisa regularment a diverses societats psicoanalítiques d’Europa, Israel i Amèrica del Nord. Treballa amb pacients greus i ha aprofundit en l’estudi del cos, la dissociació cos-ment i el paper de l’espai i el temps en els processos mentals. A continuació us oferim un resum de l’entrevista que Claudio Paluzzi va fer a Riccardo Lombardi i que s’ha publicat sencera a la web de la AIPPI (Associazione Italiana di Psicoterapia Psicoanalitica dell’Infanzia, dell’Adolescenza e della Famiglia):

 

Paluzzi: Ens podria proporcionar el paisatge de referència dins del qual es va construir la seva activitat professional?

Lombardi: Després d’un primer interès per la cirurgia durant els anys de la medicina, vaig recórrer a la psiquiatria realitzant una activitat de consulta psicològica a l’hospital, el que a Amèrica anomenen la «psiquiatria d’enllaç», que és l’activitat de vincular-se amb la medicina. Treballar com a psiquiatre a l’hospital, de seguida em va portar a interessar-me pels problemes del vincle entre la ment i el cos.

(…)

 

Paluzzi: El treball sobre la psicosi també és molt cansat en termes personals.

Lombardi: Sí, perquè el treball sobre psicosi implica una gran concentració per part de l’analista, ja que està cridat a contenir ansietats molt fortes. El treball amb psicosi mobilitza en l’analista alguns components desorganitzadors que estan connectats no només amb l’alt nivell de destructivitat del pacient, sinó també amb el nivell sensorial arcaic i, per tant, no estructurat, en el qual es mou l’experiència de l’analitzat. No es tracta només del caos mental en què es treballa, sinó també implica enfrontar-se amb pressions psicosensorials contínues que són cegues perquè encara no tenen cap vincle amb els nivells representatius.

(…)

 

Paluzzi: (…) Podria descriure les bases del seu model d’intervenció?

Lombardi: La primera pedra angular del meu model d’intervenció és la primacia del que aporta l’analitzat, tant pel que fa al nivell de funcionament com pel que fa al material. (…) Diem, però, que el que ens arriba de la tradició psicoanalítica no és suficient per afrontar la clínica contemporània perquè sovint treballem amb casos en què no només es compromet la capacitat relacional o la capacitat de pensar i el contacte amb les emocions, sinó també la mateixa presència del pacient, la seva capacitat per estar mentalment present en si mateix és el que falla. En aquest sentit, el paper del cos és crucial a l’hora d’introduir una primera brúixola, almenys pel que he après dels pacients, una brúixola de primera orientació en l’organització del Jo.  No és casualitat que Freud digués que el Jo és abans que res un Jo corporal.

(…)

 

Paluzzi: Aquesta idea ha estat descuidada en la posterior evolució de la història de la psicoanàlisi …

Lombardi: Si… la importància del cos com a primera brúixola per a l’organització del Jo  ha estat relativament subestimada a causa de la importància que els nivells més avançats de mentalització han adquirit posteriorment en el desenvolupament de la psicoanàlisi. Per tant, he descobert en la meva pràctica que per poder accedir als nivells més avançats de funcionament mental és essencial treballar en aquests nivells d’integració corporal. Això també implica treballar en àrees altament concretes que juguen un paper conductor fins i tot en pacients aparentment més evolucionats.

(…)

 

Paluzzi: D’aquí es deriva la idea de la transferència al cos.

Lombardi: Sí, la transferència al cos em va semblar important com a forma de donar substància a aquesta necessitat de compactar un primer nucli de funcionament dins del pacient que si comença a reconèixer-se en la seva existència corporal. Això crea un punt de partida per a l’organització d’un Jo en funcionament no sotmès als fenòmens del fals self. (…) El concepte de transferència al cos ha evolucionat a partir de la clínica, en la qual hi ha hagut un augment dels casos greus en els darrers anys. L’afebliment dels paràmetres espai-temps que cada vegada més sovint presenten els pacients ens ha a obligat a redescobrir l’antiga hipòtesi de Freud sobre el narcisisme com a etapa fonamental en l’organització del subjecte. Sense el subjecte, l’elaboració de la relació amb l’objecte s’infiltra de dinàmiques imitatives paralitzants.

(…)

 

Paluzzi: En aquest sentit, quin paper hi juga la transferència entesa en el sentit tradicional (com a repetició) en aquest tipus de treball?

Lombardi: Diguem que per treballar amb els casos més greus no és l’element més urgent. Per organitzar un nucli bàsic de la personalitat, al meu parer, cal treballar primer de tot en el present. Després d’això, el treball relacionat amb aspectes reconstructius és conduït en gran part pel propi pacient, quan l’analitzat està en condicions per tenir una relació amb el seu cos, amb les seves emocions i beneficiar-se de l’intercanvi constructiu de la relació analítica.

(…)

 

Paluzzi: Passem ara a un tema que ha desenvolupat en el context dels seus estudis sobre temporalitat: la idea de la mort.

Lombardi: Treballant amb la psicosi, immediatament va prendre protagonisme el tema de la mort. Especialment en pacients psicòtics que tenen implicacions suïcides, la mort sorgeix com un aspecte que cal elaborar urgentment perquè el pacient corre el risc de morir sense tenir cap concepció realista de la mort ni del morir com un estat sense retorn. Un dels punts d’urgència sobre els quals orientar el treball analític és, precisament, el reconeixement de la mort com a fet de la realitat, per tornar després al  Freud dels dos principis del funcionament psíquic. Per tant, el descobriment de la mort esdevé protector pel que fa al risc de mort que es produeix en absència de la consciència de la mort com a quelcom definitiu i, per tant, no reversible.

(…)

 

Paluzzi: Recentment ha publicat dos volums: “L’infinit sense forma. Exploració clínica de Matte Blanco i Bion” i “Half Prisoner Half Winged. The Body-Mind Dissociation in Psychoanalysis”. Quin deute creu que té amb Bion, Matte Blanco i Ferrari? I quins són els elements d’originalitat que distingeixen la seva obra?

Lombardi: El meu principal deute és cap a tots aquells casos greus amb què he estat confrontat al llarg dels anys i que m’han ensenyat a treballar analíticament. La referència als autors que cita torna a proposar i condensa el desenvolupament de la psicoanàlisi en clau simplificada.

(…)

 

Paluzzi: Aquí toca els temes que pretenia investigar amb vostè. Un és el de la verbalització dins de la sessió, en el sentit que fins i tot llegint el seu material clínic em sembla que dona molta importància a la possibilitat de donar nom al que succeeix; després hi ha el discurs artístic que em sembla molt present en les seves obres escrites, però jo diria que també en tota la seva obra clínica.

Lombardi: És interessant agrupar dues coses molt distants entre si: el problema de l’ús de la paraula en el context de la sessió i el problema de l’art. Probablement el punt de contacte és que nosaltres, treballant principalment en àrees primitives, anem a la recerca de paraules que expressin una experiència determinada, que corresponguin a una experiència determinada. Sens dubte, aquest és el problema clínic principal: construir un diccionari comú de comunicació amb el pacient. El llenguatge que podem manllevar del pacient és més precís que el nostre idioma i, per tant, és important seguir el llenguatge del pacient i construir una comunicació, un diàleg i una comprensió a partir del seu llenguatge en lloc del nostre. (…) Pel que fa a la psicoanàlisi, no parlaria tant d’art com d’una forma d’artesania que requereix una gran modèstia per abordar la comunicació amb el pacient utilitzant el seu llenguatge en lloc del nostre. Això implica un esforç relacional de l’analista en la direcció de crear un lloc en la seva ment per a l’altre. Això és decisiu en l’evolució del procés analític perquè, d’aquesta manera, es construeixen els pressupòsits perquè el pacient també pugui donar lloc a l’alteritat de l’analista a partir de l’experiència d’una alteritat del diàleg intern amb ell mateix; però l’analista és el primer a construir aquest espai per a l’alteritat, donant espai al pacient i seguint les línies de desenvolupament proposades pel propi pacient, en lloc de romandre ancorat a la seva expectativa.

(…)

 

Paluzzi : Això és una mica com confirmar el que deia Freud que els poetes sempre arriben abans i més profundament que la psicoanàlisi.

Lombardi : Si… el poeta, l’artista, té el món interior com a objecte escollit. Això ja ho va intuir Freud. Per descomptat, la neurociència actual obre perspectives interessants per comprendre els nivells primitius d’experiència i l’element de contacte que pot existir entre els nivells profunds de l’experiència analítica i les formes artístiques. Per exemple, és interessant l’intent de Daniel Stern de crear un pont, a través del seu concepte de formes vitals, entre l’experiència psicoterapèutica i l’experiència artística, trobant també un pont entre la investigació en neurociències i allò que explorarem a àrees molt amagades del pensament formalitzat a les àrees de contacte entre el cos i la ment.

(…)

 

Paluzzi: Ara voldria tancar el cercle. Ha començat dient que ha tractat amb grups. La institució psicoanalítica és un grup particular i va escriure un article sobre els problemes de la institució psicoanalítica per la Rivista di Psicoanalisi. Què veu en les institucions psicoanalítiques que es pugui desenvolupar avui dia i, en canvi, què creu que pot estar frenant la tasca que cadascun de nosaltres hem de realitzar cada dia?

Lombardi: La fortalesa de la institució psicoanalítica és que reuneix a persones que tenen un objecte comú d’estudi i experiència. El problema dels grups i les institucions és que poden funcionar, com deia el primer Bion, en Supòsits bàsics. I, malauradament, són molt fortes les forces que porten a un supòsit bàsic en el context de la institució psicoanalítica. Hi ha dinàmiques molt primitives d’atac i fugida per les quals tendim contínuament a definir inclusions i exclusions (qui és dins i qui és fora) amb una peculiar obsessió pel problema de l’ortodòxia (què és i què no és la psicoanàlisi), llançant una espasa de Damocles sobre qui es situa fora dels paràmetres normatius. Aquest és un fre perillós per al desenvolupament de la psicoanàlisi.

(…)

 

 

Entrevista sencera:

https://www.aippiweb.it/interviste/claudio-paluzzi-intervista-riccardo-lombardi

 

Ressenya del llibre:

https://www.monografies-psicoanalisi.cat/category/llibres/