Per David Moreu

 

El pròxim 20 de novembre es celebraran en format online les XXXV Jornades de la Revista Catalana de Psicoanàlisi amb el tema de la identitat de gènere com a eix central de les ponències. Un dels participants destacats d’aquesta edició marcada per la pandèmia és el doctor Sabel Gabaldón, psiquiatre infantil, màster en bioètica, coordinador de la Unitat d’Identitat de Gènere de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona i coordinador del Comitè d’Ètica Assistencial (CEA) del mateix hospital. Hem conversat amb ell per a conèixer més detalls sobre la seva trajectòria professional i com s’estan adaptant els professionals de la salut mental a la qüestió de la variabilitat de gènere en nens i adolescents.

 

 

Proposo començar pel principi de la seva carrera. En quin moment van confluir la psiquiatria i els temes d’identitat de gènere?

Va coincidir amb l’augment de la demanda per part de famílies, nens, adolescents i professionals de la salut preocupats per la variabilitat de gènere o “comportaments de gènere no normatius” en nens i adolescents. Aquestes demandes han anat en constant progressió en els últims 10-15 anys. Encara que també s’aprecia un canvi en la conducta de les famílies dels nens i adolescents trans. Abans, els pares venien a la nostra consulta per mirar de resoldre el problema del fill o filla amb l’objectiu que es “curés”. Últimament, en la majoria dels casos demanen que els oferim eines, informació i coneixements per comprendre, atendre i acompanyar als seus fills, respectar-los i acceptar-los tal com són.

 

Participarà a les Jornades de la Revista Catalana de Psicoanàlisi, que enguany giren entorn del tema “identitat de gènere”. Es tracta d’un constructe biològic, psicològic, cultural o social?

En la configuració de la identitat de gènere intervenen no només factors biològics i genètics, sinó també elements simbòlics, psicològics, socials, culturals i estratègies de poder que són condicionants molt importants en la construcció de la identitat personal. Avui s’afirma que les persones no naixem fetes psicològicament com a homes o dones, sinó que la constitució del gènere és el resultat d’un llarg procés, d’una fonamentació, que es va forjant en una interacció amb el medi familiar, social i cultural. Hem d’entendre la forja de la identitat com un procés continu i permanent, subjecte als canvis que observem en els altres, en els contextos socials, en les experiències individuals i, per descomptat, està vinculada als costos i guanys que es desprenen d’aquestes.

 

El gènere sembla que ha deixat de ser binari en la societat actual. Des del seu punt de vista, com respon la societat a aquest fet?

La nostra societat continua sent profundament binarista i manté els estàndards normatius propis de la societat occidental i de la nostra cultura. L’antropòloga nord-americana Gayle Rubin, quan analitzava les jerarquies sexuals i de gènere, comentava que les societats occidentals accepten primer als gais, més endavant a les lesbianes i, només molt més tard, s’ocupen de les persones trans, les necessitats i els drets de les quals van trigar molt a ser reconeguts. Però és cert que irrompen cada vegada amb més força les concepcions no binaristas respecte al gènere, promogudes sobretot pel moviment i les teories queer.

 

Diferents col·lectius han contribuït a normalitzar aquesta situació en la societat. Quins dubtes o temors acostumen a plantejar els pares amb fills que es qüestionen la seva identitat de gènere? Quines conseqüències pot tenir ignorar aquests senyals o conductes?

El dubte fonamental dels pares és la incertesa respecte a la persistència o no de la variabilitat de gènere i el sofriment associat a la seva situació, sobretot derivat del rebuig social i escolar. La por i la pressió social poden portar a actituds de negació per part de la família amb la conseqüència d’augmentar el sofriment i el malestar dels nens i adolescents. Però també existeix la pressió de col·lectius trans que advoquen per un passing accelerat dels nens, buscant un acomodament en el gènere sentit dins del binarisme socialment acceptat.

 

Quina finalitat ha de tenir l’ajuda dels professionals de la salut mental i quin paper juguen tant l’escola com el cercle social en el procés d’acceptació?

La finalitat fonamental és l’acompanyament i el suport. Tal com he comentat, la nostra aportació ha de ser una adequada gestió de la incertesa tant en els nens com en les seves famílies. Els professionals de la salut mental han de tenir una formació i una sensibilització que considerin essencial la perspectiva de gènere i la interseccionalitat. El paper de la família, de l’escola i de la societat en general és fonamental. En els casos de nens que reben el suport de les famílies, dels professors i dels companys, veiem com es minimitza el grau de sofriment.

 

Per a una persona transsexual, la teràpia hormonal i la cirurgia poden ser una solució més immediata, però aquestes decisions poden tenir unes implicacions psíquiques i d’ajust entre l’estat mental i el cos reconstruït que necessiten un temps d’elaboració. En quines situacions està indicat iniciar un tractament hormonal i/o una intervenció quirúrgica? Com és el procés d’adaptació posterior i quin acompanyament professional es realitza?

A la nostra unitat atenem a nens i adolescents fins als 18 anys d’edat i les intervencions mèdiques que s’apliquen són a l’inici de la pubertat, en l’estadi 2 de la denominada escala de Tanner. Al principi consisteixen en tractaments “bloquejadors” de la pubertat, que són totalment reversibles i que s’inicien quan l’adolescent experimenta un malestar cada vegada més intens pels trets secundaris sexuals propis de l’edat i el rebuig que li generen. Aquests casos són els que demanen intervenció mèdica a aquest nivell. Més endavant, i amb un estricte control per part d’endocrinòlegs, es pot administrar el tractament hormonal pròpiament dit. Sempre sota la demanda de la pròpia persona i amb una adequada informació dels efectes i conseqüències de la seva aplicació. Per a les intervencions quirúrgiques potencialment irreversibles es requereix la majoria d’edat de la persona implicada. Encara que, en alguns casos, iniciem la demanda dels mateixos als serveis que els realitzen. En molts adolescents, l’inici del tractament bloquejador o hormonal suposa un clar alleujament del seu malestar, però hi ha alguns casos en els quals això no succeeix. Hem de recordar que el cos pot ser el lloc on es manifesta el malestar, però no és la font del malestar trans.

 

Fa dècades, en alguns països europeus com França, era necessari passar per una teràpia psicològica abans d’iniciar un tractament mèdic cap al trànsit. Quina és la seva opinió sobre aquest tema?

Aquesta situació ha canviat. L’actitud dels professionals de la salut mental ha de ser de suport i acompanyament, però deixem de tenir la facultat de determinar les maneres d’entendre i de viure les identitats i expressions de gènere, les orientacions i les pràctiques sexuals, i les transformacions corporals que, en el seu cas, es puguin dur a terme. Aquest fet no es contradiu amb realitzar una adequada valoració psicològica que descarti l’expressió de psicopatologies a través de la identitat trans.

 

Quins són els protocols d’actuació a la Unitat d’Identitat de Gènere de l’Hospital Sant Joan de Déu quan arriba una família amb un nen/adolescent que es qüestiona la seva identitat de gènere?

Primer es fa una valoració per part dels professionals de la salut mental de la unitat. En cas de demandes de nens petits, aquesta valoració primer es realitza amb els pares. Valorem també la procedència i, en els casos necessaris, la comunicació amb els derivadors: pediatres, centres de salut mental o centres d’acollida. En els casos necessaris, i quan hi ha demanda d’intervenció, procedim a la valoració per part de les endocrinòlogues de la unitat. Paral·lelament es realitza una entrevista amb el treballador social.

 

Al llarg del seu recorregut professional també s’ha interessat molt per l’ètica. Quines implicacions de caràcter ètic ha observat en la diversitat de gènere?

Els aspectes ètics sempre estan implícits en l’escena clínica. Quan prenem decisions clíniques respecte a un diagnòstic o un tractament, estem prenent decisions ètiques. Pel que respecta a les persones trans, faig una reflexió ètica davant els intervencionismes exagerats o les exclusions pròpies de rigideses o intoleràncies ideològiques i culturals que es donen en l’assistència a la infància i adolescència trans, així com en la seva patologització.

 

Per a acabar, quin enfocament vol donar a la seva participació a les Jornades de la Revista Catalana de Psicoanàlisi? Creu que hi ha algun aspecte sobre la identitat de gènere que hauria de tractar-se més?

En primer lloc, m’agradaria posar l’accent en el fet que, en la infància i l’adolescència, tant les identitats trans com les diverses expressions de gènere no constitueixen un trastorn mental. Que les variacions en la identitat de gènere i les expressions de gènere són aspectes normals i formen part de la diversitat humana. També deixar clar que les definicions binàries de gènere no sempre reflecteixen la identitat de gènere emergent. I que, en cas que existeixi un problema de salut mental, amb major freqüència prové de l’estigma, del rebuig i d’experiències negatives, en lloc de ser intrínsec a la infància o propi de les diferents categoritzacions mèdiques en relació amb la transsexualitat.