Per David Moreu

 

El món està canviant a passes de gegant, la pandèmia del coronavirus ha obligat a qüestionar-nos tot allò que consideràvem inamovible i, a més, el concepte de frontera fa anys que s’ha difuminat gràcies a l’auge de les comunicacions online. No obstant això, la societat occidental continua deixant de costat al col·lectiu d’immigrants (i de refugiats) que abandonen els seus països d’origen amb el somni de trobar una vida millor en altres latituds. El que per a molts és un error del sistema degut a problemes externs (guerres, crisis econòmiques o canvi climàtic), per a d’altres s’ha convertit en una necessitat sanitària de primera magnitud. Aquest és el cas del doctor Joseba Achotegui, psiquiatre espanyol conegut per haver descrit la Síndrome d’Ulisses, a més de ser el director del SAPPIR (Servei d’Atenció Psicopatològica i Psicosocial a Immigrants i Refugiats) de l’Hospital Sant Pere Claver de Barcelona i professor titular de la Universitat de Barcelona. Aprofitant la seva participació en l’acte inaugural de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi el pròxim 18 de setembre, hem conversat amb ell per a conèixer més detalls sobre la seva apassionant carrera professional i els canvis més importants que s’han viscut en l’àmbit de l’atenció a immigrants. Una història de dols extrems i de somnis d’esperança que s’escriu en estricte present.

 

Li proposo remuntar-nos als inicis de la seva trajectòria professional. En quin moment de la seva carrera van confluir la psiquiatria i l’interès per la situació dels immigrants?

Vaig començar a investigar aquest tema a principis dels anys 80. Ha plogut força des de llavors i això és interessant perquè et dóna una perspectiva diacrònica molt àmplia d’un tema que ha anat canviant moltíssim. Vaig començar a la Fundació Vidal i Barraquer de Barcelona i les persones que van posar en marxa aquesta línia de treball van ser els psiquiatres Jordi Font i Jorge Tizón. Però, coses de la vida, jo he estat el que ha continuat aquest treball d’una manera més intensa. A més, provinc del País Basc, un lloc en el qual hi ha hagut moltíssimes emigracions i immigracions. Precisament ara publicaré un llibre amb la Universitat de Reno sobre les emigracions basques perquè he estat investigant a l’oest nord-americà on hi ha desenes de milers de bascos que van treballar-hi de pastors.

 

Segons el seu punt de vista, quins han estat els canvis més significatius en la situació de l’immigrant des que va començar a estudiar aquest tema?

Hi ha hagut una globalització enorme i també un empitjorament de les condicions de la migració. A la dècada dels 90 vaig organitzar un dispensari d’atenció a immigrants a l’Hospital de Sant Pere Claver, a la zona del port de Barcelona. Allí he viscut anècdotes que descriuen molt bé com són les coses. A principis dels 90 li vaig preguntar a un immigrant: “Com porta el tema dels papers?”. I la seva resposta va ser: “Doctor, sé que haig de fer-ho, però ara estic molt ocupat”. A partir de l’any 2000, quan es van tancar les fronteres per pressions de la Unió Europea, ens adonem que la migració cada vegada és més penosa. El març de 2004, quan el seu país encara no estava a la Unió Europea, un ciutadà polonès va quedar mutilat en els atemptats d’Atocha i va dir: “Avui ha estat el dia més feliç de la meva vida perquè, gràcies a l’atemptat, em donen els papers”. Imagina’t com van canviar les coses en 10 anys, des d’una persona que deia que no tenia temps per a gestionar-los a una altra que, mutilada, deia que estava contenta per haver-los aconseguit. És terrible com tot s’ha complicat i deteriorat.

 

La realitat dels immigrants a Espanya va començar a canviar a causa de les pressions de les polítiques migratòries de la UE. A què es va deure aquest enfortiment del control migratori?

Europa va demanar a Espanya que fes de gendarme en el Mediterrani i va coincidir amb el govern d’Aznar, que tenia una línia més dura en aquests temes. La Unió Europea també va anar modificant les seves actituds, de més obertes i tolerants a més tancades a causa d’una sèrie de canvis que hi ha hagut en el sistema polític. El resultat és que les polítiques migratòries són cada vegada més dures. Llavors van començar les pasteres, els morts, la solitud i la indefensió. Tot això em va portar a dir: “Bé, això ho he llegit en algun lloc, és com l’Odissea d’Ulisses. Indefensió, solitud i por”. D’aquí va sortir la idea de la Síndrome d’Ulisses.

 

Aquesta síndrome amb ressons literaris descriu el dol i l’estrès que viuen els immigrants. Creu que els relats polítics alarmistes condicionen la visió que tenim d’aquest col·lectiu?

Els discursos alarmistes poden venir de partits d’extrema dreta, encara que en una versió més moderada també els trobem en la resta de partits perquè acaben dient que la immigració és un problema. Hi ha una idea molt perversa que ens porta al terreny psicoanalític: s’expulsa a una part dels immigrants, però a una altra se la deixa quedar perquè és molt important, sinó tu i jo no podríem comprar tomàquets ni pomes. Es diu una cosa, però se’n fa una altra. Com a metge veig la part humana, unes persones que estan patint molt perquè estan soles, espantades i sense drets. La realitat és que s’està utilitzant a aquesta població com a mà d’obra esclavitzada. Són els perdedors d’aquesta globalització que també ha tingut coses molt bones.

 

Suposo que és la hipocresia de la societat occidental, que tanca els ulls a certes realitats molt compromeses per a mantenir la il·lusió de l’estat del benestar.

M’agrada veure la paraula “immigrant” en positiu perquè la història de la humanitat és una història de migracions. Fins i tot li vaig posar el nom de Síndrome d’Ulisses per a valorar i dignificar a aquestes persones. Són herois perquè tenen uns valors i una capacitat de resistència impressionants. Crec que no es reconeix la seva realitat i això ens deshumanitza a tots. Hi ha gent que proposa no fer servir la paraula “immigrant”, però en trobarem una de nova i en dos dies tornarà a semblar-nos despectiva si la fem servir amb un sentit negatiu. Tinc descrit que hi ha set grans dols en la migració: la família i els éssers estimats, la llengua, la cultura, la terra, l’estatus social, el contacte amb el grup de pertinença i els riscs per a la integritat física. No tothom és capaç d’afrontar-los i crec que la figura de l’emigrant hauria d’estar molt més valorada.

 

En els últims anys hi ha hagut un augment del nombre de refugiats a causa de guerres com la de Síria. Quines necessitats té aquest col·lectiu en comparació amb la resta d’immigrants?

És un tema molt important. Nosaltres ja vam veure els refugiats de la guerra dels Balcans a la dècada dels 90 i considero que tots són immigrants per igual. Tota persona que surt del seu país, per les circumstàncies que siguin, és un immigrant. És cert que ara veiem molts casos de refugiats de la guerra de Síria, però m’agradaria fer una matisació. Per exemple, a la població de moltes zones d’Àfrica i d’Àsia que arriba a Europa no se la considera refugiada, encara que té unes circumstàncies molt semblants. Hi ha guerres de les quals ningú parla i viuen situacions d’una violència estructural tremenda. El refugiat, d’alguna manera, és una figura que apareix després de la Segona Guerra Mundial en una altre context. No obstant això, en el món actual no hi ha gaires diferències entre l’immigrant en situació extrema que es mor de fam i fuig d’una dictadura que ningú reconeix a occident i un refugiat que ve d’una guerra. La diferència és que alguns països occidentals diuen: “Aquests si que viuen una situació especial”. Segons la meva experiència, hi ha molta gent que està igual o pitjor que a Síria, però no se’ls concedirà l’estatut de refugiat perquè es considera que el seu país no té cap problema. Hi ha molta hipocresia i interessos. Per a mi, tota persona que marxa del seu país és un immigrant, sigui ric, sigui pobre o vingui d’una guerra. Hem de veure les circumstàncies concretes, més enllà del que es digui sobre els refugiats.

 

És convenient algun tipus de formació específica per als professionals de la salut mental que es dediquen a l’àmbit de la immigració? Quins serveis serien necessaris?

És un tema pendent perquè es tracta d’una problemàtica específica. Parlàvem sobre els set dols de la migració, que no són iguals que altres tipus de dol. Per exemple, el dol per la mort d’un ésser estimat és molt diferent que el dol migratori. Conèixer tot això requereix una formació i hauria d’estar més present en l’agenda dels estudiants de psicoanàlisis, psicologia i medicina. Al final, no deixa de ser una postura una mica racista considerar que tot això no té importància o que l’esforç ha de fer-lo només el que ve de fora. Cal entendre que existeixen diferents cultures, diferents mentalitats i diferents situacions socials. I els professionals han d’estar formats per a treballar adequadament. Quan algú té diabetis, el metge l’envia a un especialista, però amb el tema de la immigració, la gent fa el que pot i sembla que els estàs fent un favor en atendre’ls. Això no deixa de ser una forma de paternalisme i de racisme. Aquestes persones mereixen una atenció de la màxima qualitat.

 

Des dels mitjans de comunicació arriben moltes notícies d’incidents relacionats amb els MENA. Quines qüestions hauríem de reconsiderar en l’atenció que s’ofereix a aquest col·lectiu?

La situació dels menors estrangers no acompanyats és un bon exemple perquè aquí es veuen els estereotips socials i com els mitjans de comunicació aborden el tema. És el mateix que succeïa a Espanya en els anys 60 i 70 amb gent que venia de les zones rurals, anava a les escoles professionals i tenia ganes de tirar cap endavant. Aquests nois arriben, sobretot, enviats per les seves pròpies famílies perquè pensen que a Europa tindran un futur millor. La majoria són xavals estupends, amb moltes ganes d’estudiar, de treballar i de tirar cap endavant. L’encarregat d’un centre forestal que treballa amb MENA em va dir l’altre dia que no havia vist mai a gent que treballés amb tantes ganes en tota la seva carrera. No obstant això, existeix l’estereotip que són d’una certa manera i, evidentment, alguns poden complir-lo per culpa de l’exclusió que s’està generant. Si hi ha algun xaval que té una certa potencialitat complicada, se li ofereixen tots els ingredients per a desenvolupar-la. Si aquests nois tinguessin la possibilitat d’estudiar, estarien encantats i aportarien moltíssim. Però se’ls condemna a la marginalitat, se’ls exclou i se’ls posen traves. I després, si les coses no van bé, la culpa és seva.

 

Les principals figures de la psicoanàlisi van sofrir el desarrelament i la imposició d’abandonar les seves llars durant la II Guerra Mundial. Considera que els gestors de l’atenció a la immigració tenen en compte actualment la psicoanàlisi?

He conegut a León Grinberg i a Rebeca Grinberg, que van ser figures molt importants dins de la psicoanàlisi i es van interessar per la migració. Podríem considerar que la immigració ha estat un tema molt rellevant en la psicoanàlisi per les pròpies biografies de gent com Melanie Klein, que va haver de marxar a Londres fugint dels nazis i, fins i tot, del propi Freud. La història de psicoanalistes perseguits, molts d’ells jueus, és interminable. Crec que el paradigma que més ha aportat a l’estudi de la migració és el psicoanalític. Cal recuperar arrels i, d’alguna manera, readaptar una mica les coses per a la nova etapa. Però la psicoanàlisi pot enorgullir-se d’haver tingut una gran sensibilitat. Jo m’he format a la Societat Espanyola de Psicoanàlisi, he estat molts anys allí d’alumne i que m’hagi dedicat a l’estudi de la immigració ve de les meves arrels psicoanalítiques. On millor s’enquadra el concepte de dol migratori és en la psicoanàlisi.

 

El coronavirus ha generat unes reflexions molt potents en alguns àmbits de la societat, fins i tot en temes relacionats amb la immigració. Ha arribat a alguna conclusió personal?

He notat que la població immigrant que ja vivia en una situació molt dolenta des de la crisi del 2008, ara ho està passant encara pitjor. Veiem a gent que viu al carrer i que té problemes molt greus d’exclusió social. És un tema que s’hauria d’abordar aviat per a poder ajudar-los. A nivell clínic, en el dispensari del SAPPIR de l’Hospital Sant Pere Claver hem atès casos de persones que han viscut aquest període amb molta ansietat. Crec que des de l’administració no s’ha actuat bé perquè no s’ha informat als immigrants en les seves pròpies llengües. Per exemple, a una refugiada siriana que vaig atendre diverses vegades per telèfon li vaig preguntar un dia com es trobava i si havia sortit a passejar, i em va respondre: “Doctor, com sortiré si estem en confinament?”. Resulta que el confinament ja feia tres setmanes que havia acabat i la seva família seguia tancada a casa. Aquesta senyora es va posar a cridar, dient que ja podien sortir al carrer.

 

El pròxim 18 de setembre participarà en l’acte inaugural de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi, que girarà entorn del tema “Immigració i Psicoanàlisi”. Pot ser que sigui necessari mirar cap endarrere per a saber on estem i intuir com serà el futur…

M’agradaria parlar sobre la situació mental dels immigrants i de com els murs s’han fet encara més alts per a aquesta comunitat a causa del coronavirus. Estem vivint una espècie de Síndrome d’Ulisses reforçat amb estressors més intensos. Considero que aquesta síndrome no és un trastorn mental, sinó un quadre de dol migratori extrem perquè es deu a situacions inhumanes que està vivint molta població immigrant. No obstant això, no cauen en la malaltia perquè aquests homes i dones són capaces d’aguantar gràcies a la seva resiliència. Això sí, amb molt de sofriment. I aquesta és la metàfora d’Ulisses: el sofriment del qui està vivint una situació extrema.

 

Per a acabar l’entrevista, podria explicar-nos en quins projectes està treballant actualment i quin paper juga la clínica en aquest moment de la seva carrera professional?

La meva idea és escriure un llibre sobre psicoanàlisi i evolucionisme, un tema apassionant. I des d’una perspectiva més general, fa temps que estic treballant en el tema de la biopolítica. Tot el que succeeix en l’àrea de la salut es dóna en un marc social i cultural, i el concepte de biopolítica de Foucault resulta molt interessant. Realment, si no hagués escoltat a la gent en el dispensari, no hagués vist els canvis que va haver-hi quan es van tancar les fronteres. Crec que el contacte amb la clínica és fonamental, sinó acabes fent especulacions. El SAPPIR ha estat un observatori molt bo, que ens ha ajudat molt a entendre el que estava passant i el que estava canviant en les migracions.

 

Per a més informacióhttps://josebaachotegui.com