En començar a abordar aquest tema, el primer que vaig sentir va ser que era una inexperta enfront una situació com la que estem vivint. El que ha passat aquests últims mesos amb la pandèmia és inèdit i ho estem vivint al mateix temps com a víctimes i com a professionals de la salut mental, sota l’impacte de l’ansietat, dels canvis en la nostra vida, dels dols i de les separacions. Sentir-ho tan a prop també ens ajuda a ser empàtics amb les famílies i els nens que ens consulten.

Al llarg d’aquests mesos hem vist diverses formes de reaccionar perquè aquesta situació ha despertat antics mecanismes de defensa i diverses formes de negació com “això està passant lluny de nosaltres” o “això no va amb mi”, com també es podia pensar amb l’Ébola a l’Àfrica o amb el SARS en alguns països d’Àsia. El coronavirus ha entrat al cor dels països desenvolupats i ha afectat profundament a la població, als costums i a la vida en tots els sentits i ha plantejat d’una forma molt aguda la percepció de la nostra vulnerabilitat. Resulta que el nostre cos té uns límits. Estem fets de “material fungible” i ha entrat la por que ens afecta a tots.

En aquest moment en que ja estem pensant i programant el desconfinament, després de l’experiència personal i professional que m’ha proporcionat el viure aquest procés, potser em sento una mica menys inexperta que al principi. Almenys ara puc comunicar les meves experiències, el que he vist i el que he pogut pensar sobre el tema que proposo: com afecta als nens aquest procés de desconfinament, després d’haver viscut dos mesos o mes de confinament a casa seva.

Per arribar al tema del desconfinament, he de fer referència al període anterior (el confinament) que va obligar a que els nens deixessin l’escola i els seus antics costums per trobar-se en una situació mai viscuda. Ha estat una situació de canvi, sovint traumàtic, i també de reestructuració familiar.

La situació de la pandèmia i l’amenaça del coronavirus desperta diverses emocions com la POR:

  • Temor a quelcom invisible que està entre nosaltres i que és tan petit com un virus i, a la vegada, tant poderós que pot acabar amb la nostra vida. La resposta pot despertar defenses paranoides enfront una amenaça desconeguda i invisible.
  • Podríem pensar que algunes d’aquestes pors podrien qualificar-se com ansietats arcaiques i terrors sense nom.
  • Por a la malaltia i a la mort.
  • Pèrdues i dols.

Hem vist reaccions diverses en els nens que podrien agrupar-se, almenys, en 3 grans factors:

A) L’edat: al llarg de la infància, el nen va passant per diferents estats de la ment i guanyant en capacitats de comprensió, d’empatia i de pensament simbòlic. Sabem que, en funció del moment evolutiu, la informació que els hi donem ha d’adaptar-se a aquestes capacitats i hauria de transmetre la seguretat prudent de l’adult que coneix el risc i també sap com protegir-se i protegir-los. També cal saber o intuir aspectes relacionats amb com aquell nen o nena reaccionarà i com serà capaç de mentalitzar les seves emocions i, eventualment, les dels altres.

B) La capacitat de pensament simbòlic, en aquell moment, no només depèn del desenvolupament del nen, sinó també del quàntum d’ansietat amb el que li han transmès la informació i l’ha rebuda, de la capacitat dels adults-família de proporcionar una informació adient per la seva edat i condició, i de transmetre aquesta seguretat prudent que comentava abans. També depèn de com s’ha viscut dins la família: no només com s’explica sinó també com es transmet i es viu. Els pares i els mestres, com adults continents, tenim la funció d’ajudar a mentalitzar, a contenir i a transformar les seves pors.

C) Com transcorre el confinament. En quines condicions emocionals aquella família i aquell entorn ha pogut processar la situació. D’aquí se’n deriva també l’ambient, l’entorn que rodeja al nen mentalment. Les condicions emocionals són preferents, però també hem de mencionar que hi ha condicions físiques diferents. Per exemple, és molt diferent l’experiència de viure en un pis molt petit amb poques sortides a l’exterior i sent una família nombrosa amb pocs recursos, que viure en un pis amb terrassa o en una casa amb jardí o al camp. He llegit en una publicació que una fundació de protecció a l’infant posa de manifest que han rebut un nombre molt elevat de trucades denunciant maltractaments. Altres autors ja temien que, amb el confinament, augmentés el risc de la violència a la família.

Una altra forma d’estudiar els efectes del desconfinament és analitzar-los en funció de les condicions externes o internes. Quines poden contribuir positivament a la maduració i la millora psicològica, disminuint ansietats? Quines altres poden fer evolucionar cap a dificultats en l’equilibri emocional, confonent amb una falsa milloria o curació? Quines han incrementat l’ansietat, la confusió o les condicions patològiques prèvies al confinament? Per reflexionar sobre aquests temes hauríem de tornar a pensar en els tres factors que citava al principi: l’edat del nen o nena, la capacitat de pensament simbòlic i les condicions en que ha transcorregut el confinament.

Pot tenir aspectes beneficiosos?

Creiem que ha estat beneficiós quan s’ha pogut fomentar l’aprenentatge de la solidaritat i de la capacitat de pensar en el bé dels altres, per exemple, dels avis o de les persones més fràgils. També ha estat positiu perquè en algunes famílies s’han gaudit de més hores de convivència familiar i de més contacte entre pares i fills que abans. Un temps que, en una situació habitual prèvia a la pandèmia, no haguéssim pogut tenir. Seguir uns ritmes i unes pautes amb uns horaris més o menys adaptats a la situació també ha permès aprendre coses, però aquesta vegada des de casa. La casa i la família viscuda com una protecció per facilitar el pensament.

Hi ha hagut pares que ens han manifestat que el confinament ha contribuït a conèixer millor els seus fills i que han après a jugar amb ells. Alguns han descobert que els costava jugar i ens demanaven eines i activitats per fer a casa. Pares que,  acostumats al ritme que vivien abans (amb la feina i les activitats extraescolars), tenien poc temps i espai pel joc. Aquesta és una part de la realitat que hem pogut percebre. Una realitat engrescadora perquè ens feia pensar que s’obria una finestra cap a una millora de les relacions entre pares i fills.

Encara que no totes les experiències han estat iguals. També ens ha preocupat veure altres situacions en les que el confinament, com experiència traumàtica, ha augmentat les males relacions i el maltractament, ha potenciat les pors existents o ha fet que sorgeixin símptomes que han fet la funció d’una crida d’auxili. Aquests casos han estat com la punta de l’iceberg d’un conflicte molt mes profund, com poden ser símptomes claustrofòbics o agorafòbics. Veiem alguns exemples:

Exemple1: La Laura és una nena de 6 anys i mig que va consultar perquè es queixava de cefalees. Després de diverses exploracions mèdiques es va veure que no estaven relacionades amb cap causa orgànica. La Laura té una germana més petita amb la qual es sentia en conflicte, amb una gelosia que no manifestava. Va fer una psicoteràpia breu amb la qual va millorar les cefalees fins que van desaparèixer.

Al començar el confinament, els pares van demanar parlar amb algun professional degut a que la Laura havia iniciat una conducta amb moltes rebequeries i respostes violentes. A més a més, la nena demanava explícitament parlar amb la seva terapeuta. En aquest cas, estàvem en ple confinament i es va fer un treball psicoterapèutic breu online. El que es va veure és que la Laura esperava que, amb el confinament, tindria als seus pares per a ella tot el temps i va resultar que tots dos treballaven des de casa i no tenien temps per res. Parlant amb la seva terapeuta, li va expressar: “Entenc que el treball és molt important, però el que jo esperava era tenir més temps per estar amb els meus pares”. El símptoma era la manifestació d’un conflicte en una nena amb confiança en el procés psicoterapèutic anterior, on se li va oferir la possibilitat de poder expressar-lo i poder confiar en ell quan no sap com entendre la seva ràbia.

Exemple 2: En Pol és un nen de 7 anys que va venir a la consulta el gener d’aquest any degut a l’inici d’una fòbia escolar. Li costava anar a l’escola, sobretot després dels caps de setmana, i sempre havia tingut dificultats amb les separacions. Després de la primera consulta només hi va haver temps de fer una part de l’exploració psicològica quan ja va començar el confinament. La seva professional referent va trucar als pares al cap d’uns dies dins del marc del treball a distància. S’hi va posar la mare i li va explicar que en Pol estava molt bé. Ja no tenia por i cada vespre sortia al balcó a aplaudir, però ell aplaudia al coronavirus i li donava les gràcies per no haver d’anar a escola. Ens va preocupar la situació perquè estaven confonent una circumstància (el confinament obligat) que havia fet desaparèixer els símptomes amb una mena de pensament màgic, ocultant el veritable conflicte.

Continuarem treballant amb els nens i els pares que hem identificat en aquest període. Com a professionals, ens donen confiança les famílies que estan obertes a descobrir més coses que els facin progressar,  ajudant als seus fills. Aquells nens i nenes que ens manifesten que tenen ganes de tornar a veure als companys i amics. I també aquells que ens confessen que ara, a l’obrir-se una mica més el confinament, tenen por. Per exemple, un nen de 10 anys deia: “Ara si que et pots contagiar de debò, a casa no hi pensava”. Aquesta frase transmet que el confinament a casa i amb la família havia provocat un sentiment de protecció i de confiança en els adults que els cuiden i en la sensació de la casa protectora. Però que cuidant-se com s’han sentit cuidats i protegint-se ells mateixos, poden sortir de casa progressivament, no sense dificultats, per tornar a explorar el món.

 

Per Mª Teresa Miró Coll