En aquestes reflexions sobre adolescència i Covid19 s’agafa el model psicoanalític de l’estat mental adolescent com a marc comprensiu dintre del qual entendre les dificultats, expressions i símptomes dels adolescents en el difícil període del confinament / desconfinament i de coexistència amb la presència del virus.

Es parteix del fet que tots hem estat i, en certa manera, encara estem dins de la mateixa situació traumàtica, cosa que implica tenir en compte la falta d’experiència comuna en nens, joves, pares i professionals a l’hora de gestionar emocionalment aquesta crisi. Per tant, es planteja en primer lloc la necessitat que progenitors, educadors, clínics i tots aquells professionals que tenen cura d’adolescents puguin fer una primera elaboració pròpia i grupal de la situació per a poder ser empàtics, posar-se al lloc del noi/noia i mirar d’entendre’l i ajudar-lo a entendre’s. Si hem explorat poc com ens ha afectat i ens afecta la situació a nosaltres mateixos, ens aproparem als nois i a les noies amb una mirada insabudament contaminada i amb massa prejudicis.

Es parteix del fet que tots hem estat i, en certa manera, encara estem dins de la mateixa situació traumàtica, cosa que implica tenir en compte la falta d’experiència comuna en nens, joves, pares i professionals a l’hora de gestionar emocionalment aquesta crisi.

Sabem que la noia i el noi adolescents passen per un període de transició que implica, en si mateix, desconfinar-se de la ment infantil i dels pares infantils. Aquest trànsit acostuma a anar acompanyat d’ansietats diverses, pròpies de la incertesa que acompanya tots els canvis. Però hi ha un tipus d’inquietuds específiques del moment evolutiu: la por a quedar atrapat dins de la ment infantil i dels pares de la infància es manifesta en forma d’ansietats claustrofòbiques, de manera que la necessitat física i psíquica de sortir de la casa concreta i mental dels pares pot sentir-se molt intensament. Per tant, veure’s retingut per força dins de l’espai familiar es pot fer insuportable i ser motiu de comportaments disruptius diversos. D’una manera semblant, sortir d’aquest espai mental i físic de la infància i de la casa familiar per moments pot ser una font d’ansietats agorafòbiques per manca de referents estables. Tenint això en compte, podem dir que en època de pandèmia, fora del “claustre protector”, l’enemic virus a fora amenaça de contagiar-nos. El dilema claustro-agorafòbic és difícil de resoldre. Per a alguns, casa pot haver funcionat com a replegament i refugi, per a d’altres com a gàbia i presó. Fins i tot ambdues coses en moments diferents i canviants en la mateixa persona.

Per falta d’experiència i de suficient maduració, especialment en la primera adolescència, el noi i la noia presenten estats emocionals extrems i oscil·lants, des d’actituds regressives a d’altres d’impulsives i trencadores, des de sentir-se impotents i fràgils a sentir-se poderosos i agosarats, de vegades a costa de negar riscos. En aquest darrer punt convé diferenciar aquelles actituds agosarades propulsades per la necessitat d’experimentar i créixer d’aquelles altres que, arrencant en aquest mateix punt, neguen fragilitats i adquireixen un aire omnipotent que els pot posar en perill.

El confinament aïlla i separa físicament dels altres. Per a l’adolescent, en general, es fa particularment difícil haver d’estar “sense l’altre” i “sense el grup”. L’altre i el grup és l’arena on es debat i on es juga la nova identitat adolescent en les diverses facetes: corporal, personal, sexual i de gènere, i també social. Un confinament sense l’altre igual o la parella o el grup pot ser viscut com un sentir-se mutilat. Alhora, el contacte desitjat amb l’altre pot ser font d’ansietats diverses, a més de contagi viral i emocional. El cos propi i el de l’altre, la identitat de l’altre i el grup com a tal són intensament desitjats i necessitats, però també poden ser temuts: la por de ser absorbit i desaparèixer en el grup, la por de ser ignorat, marginat o abandonat com a nen o nena menyspreable. La inexperiència del contacte diferenciat i altres factors estan a la base del que observem com a turbulències emocionals de l’edat.

El dilema claustro-agorafòbic és difícil de resoldre. Per a alguns, casa pot haver funcionat com a replegament i refugi, per a d’altres com a gàbia i presó. Fins i tot ambdues coses en moments diferents i canviants en la mateixa persona.

En relació a la situació de confinament, hem vist i escoltat a adolescents parlar de l’amenaça de la monotonia, del tedi i de la buidor, i de la desesperació amb què han viscut aquest període. Un confinament perllongat pot acabar convertint-se en una repetició tediosa i sense sentit de les coses, abocar a posicions desmentalitzades i/o maníaques per sortir d’aquest “temps mort”, d’aquest “temps inanimat”. Encara que també es pot veure aquesta crisi com una oportunitat per aturar-nos i pensar. Ho és i ho ha estat per molts adolescents que han tingut l’oportunitat, com també molts pares, d’explorar la seva resistència en condicions frustrants i abstinents, així com la seva capacitat resilient i creativa.

Amb l’exposició d’aquestes idees generals en relació a l’adolescència i al Covid19 es pretén contribuir a la reflexió sobre aquesta experiència de pandèmia que alguns científics ja vinculen amb l’escalfament global. Es tracta d’una pandèmia d’abast mundial i de conseqüències globals que no podem tractar com un fenomen ocasional i passatger, per passar pàgina de seguida i tornar a la nostra “anormal” normalitat. Ens cal una comprensió més àmplia de la situació traumàtica i dels seus orígens, i això requereix un temps d’elaboració i de distància per poder simbolitzar, mentalitzar i comprendre com hem participat de l’origen del problema i les seqüeles que tot plegat està tenint en l’emocionalitat profunda. Aquesta elaboració necessària, en conseqüència, ens pot ajudar a abordar les manifestacions simptomàtiques i patològiques que s’aniran presentant a les nostres consultes i també a les aules.

Per llegir el contingut complet d’aquest article:

https://www.monografies-psicoanalisi.cat/adolescents-i-covid19/

 

Jordi Sala