Els nens amb trastorn de l’espectre autista (TEA) necessiten viure en un medi invariable perquè els canvis els desencadenen ansietats catastròfiques. Les seves conductes repetitives i els seus replegaments els protegeixen enfront de l’ansietat. Amb el confinament sobtat van haver d’enfrontar-se a un món en el que tot el seu entorn va canviar. Fins i tot els seus pares i cuidadors que, a l’estar envaïts per ansietats catastròfiques i persecutòries (a causa del covid), varen canviar les seves conductes habituals.

Recordem que els nens amb TEA capten el mínim canvi de l’estat emocional de l’altre, tot i que no el poden reconèixer. Durant l’etapa de confinament, els seus cuidadors i terapeutes van desaparèixer o estaven vivint una incertesa tan gran que tampoc es comportaven com abans. Això va fer que apareguessin conductes regressives i que es desencadenessin alarmes perquè semblava que perdessin els progressos fets. El mateix passarà amb el desconfinament: l’entorn no serà com abans i es trobaran amb uns terapeutes espantats i plens d’incertesa amb el fer i l’estar.

La primera dificultat serà com explicar-ho. S’ha fet i s’haurà de fer tenint en compte el nivell de simbolització de cada nen. En els casos més greus, per les dificultats de comunicació i de simbolització, l’expressió del seu neguit ha estat més corporal, d’autosensorialitat augmentada, d’hiperactivitat o de passivitat extremes, de crisis d’agitació, d’agressivitat, d’enganxament autosensorial a les mares o fins i tot a objectes. Els més evolucionats han patit trastorns de son, augment de rituals i d’obsessions (per exemple, obsessió amb els cotxes), enganxament a vídeos i tancament en les seves aficions. Ajudar als pares a establir rutines diàries ha fet que milloressin i estar molt al seu costat per ajudar-los a resultat molt beneficiós en tots aquests casos.

Per altres nens, el confinament ha estat un refugi que els ha tranquil·litzat molt. El problema serà el desconfinament. Els més evolucionats i amb un nivell simbòlic més elevat ho han expressat amb dibuixos que representaven el Covid o escrits que mostraven, sobretot, ansietats persecutòries i catastròfiques. Las videoconferències després de les dificultats inicials han resultat molt profitoses, encara que algunes persones no les han tolerat. Un pacient asperger de molt alt nivell cognitiu em va dir: “No vull Skype, tu hi estàs, però no hi estàs”. Amb aquestes paraules crec que va expressar tot allò que li feia sentir permanentment la distància. En canvi, hi ha casos que ja no volen tornar a la sessió presencial. Per aquest motiu, els professionals de la salut mental han hagut de posar molta imaginació i inventar-se maneres d’actuar tenint en compte l’estat mental dels nens.

El que està clar és que, durant l’etapa del confinament, els pares ajudats pels terapeutes han passat moltes hores seguides amb els seus fills i han viscut una bona experiència al descobrir la seva capacitat de contenció i de creativitat.

 

Llúcia Viloca