Captura de pantalla con imagen de los Analistas en formación

 

El passat 2 de maig, els analistes en formació de l’Institut de Psicoanàlisi de Barcelona (IPB) de la SEP van organitzar una trobada de reflexió en format virtual amb el propòsit de crear un espai per compartir dubtes i idees sobre la situació que vivim actualment amb la pandèmia per Covid-19. Per obrir l’espai, Erika Barba-Müller i Maribel Iglesias van presentar unes breus sinopsis de quatre webinars de la IPA en els quals van participar. En ells es feia referència al fet que aquesta crisi és una experiència traumàtica per la velocitat en què s’ha produït i per les morts que causa, posant al descobert la fragilitat humana.

Els analistes han hagut de canviar el setting de manera ràpida, passant a treballar en remot. Molts coincideixen en que l’ús de la pantalla requereix un esforç de concentració extra i que porta a un estat de fatiga, fent que resulti més cansat mantenir el setting intern i l’atenció flotant. Per aquest motiu sembla necessari disposar d’un mecanisme d’escissió on el self analític ha de mantenir-se escindit del self que està involucrat en la crisi. Cal contenir ansietats persecutòries i de mort, tant dels pacients com del mateix analista. Compartim allò traumàtic amb els nostres pacients, estem involucrats en la mateixa situació.

En els tractaments amb nens es fa necessari acostar als pares a la pantalla, flexibilitzar el setting i reformular-lo al costat d’ells perquè la sessió no serà com era abans de la pandèmia. Caldrà tenir en compte alguns aspectes:

  1. Potenciar el joc creatiu que ens permet l’entorn virtual (vídeo, fotos, trucades telefòniques) i utilitzar-ho sempre que es tingui en compte l’aspecte de la privacitat.
  2. Construir al costat del nen histories o cançons, incloent l’ús de les emoticones si això pot facilitar l’expressió d’idees i sentiments.
  3. Tenir en compte les pèrdues i incloure-les en l’imaginari del nen, tant dels familiars que emmalalteixen com d’aquells que es deixen de veure, a més dels amics de l’escola.

Durant el debat, moderat per Paola Rossi, els analistes en formació van compartir els canvis viscuts a causa de les noves circumstàncies de treball. Molts van coincidir en la metàfora de que aquesta situació és com estar en una casa d’acampada i és necessari reconèixer que ens estem readaptant fent tot el possible. Tots i totes ha anat creant un nou enquadrament juntament amb el pacient per a adequar-se a les necessitats del moment perquè, en molts casos, havien començat amb trobades presencials. Una altra idea molt comuna és el repte d’adaptar-se i reinventar-se davant la nova situació, aportant les modificacions necessàries, com pot ser la reducció d’honoraris. Es torna fonamental tolerar “el no saber”.

També es va posar l’accent en la dificultat per pensar i elaborar com a persones i analistes (sobretot en els inicis de la crisi) i en la dificultat de trobar un espai “elaboratiu” pel xoc d’una situació que ha arribat de manera sobtada. En algun cas es va recordar com el sistema límbic, el més primitiu, és el primer que es posa en marxa davant aquesta situació. Les ansietats ens envaeixen i ens fan col·lapsar, dificultant l’acte de pensar a curt termini. La situació no permet ni tan sols deprimir-se, una cosa que ha de considerar-se i potser deixar-ho arribar.

El treball analític es veu caracteritzat per una peculiar absència de separació. D’una banda, l’analista entra a la casa del pacient. D’altra banda, desapareix l’espai físic del camí cap a l’analista i això fa que no hi hagi l’espai mental del camí cap a l’interior, cap a la introspecció de l’anàlisi. En el treball on-line es dóna la curiosa situació de ser dues ments juntes, però els cossos estan separats, i aquesta és una dissonància que cansa. S’utilitzen més els estímuls visuals i no tant els corporals.

La majoria dels analistes en formació van comentar haver continuat treballant a distància amb els seus pacients, menys alguns casos que no ho han acceptat o les condicions dels quals no ho permetien. Es va esmentar també haver començat tractaments a distància amb pacients nous, la qual cosa resulta encara més nova i ens posa en un terreny d’incertesa major perquè, prèviament, no hem pogut crear un setting intern amb el pacient.

La trobada va concloure amb unes preguntes que queden obertes:

  • Com ens reorganitzem? Com readaptarem l’enquadrament habitual a les noves normes de protecció?
  • D’ara endavant, el teletreball tindrà potser un altre espai?
  • Segurament hi haurà un canvi en les relacions socials, en els usos comuns de trobar-se, abraçar-se i besar-se. Com ens afectarà?

Uns interrogants que queden sense resposta i que suggereixen la necessitat de tenir una altra trobada properament. Aquest debat va comptar amb aportacions des dels vessants més personals, valorant la importància d’haver pogut generar un espai on pensar junts i trobar suport en un moment de tants dubtes i incertesa. Sonava una nota d’alegria per veure’ns les cares, escoltar-nos les veus i compartir pensaments en un ambient de suport que ens ha proporcionat una finestra cap a l’exterior des del confinament.

 

Francesca Spanó