Per Rosa Velasco

El passat 30 de novembre, la psicoanalista i membre de la SEP Rosa Velasco va impartir una docència a l’Hospital Universitari La Paz de Madrid basada en el seu treball “Tractament de l’abús sexual: submergint-nos en l’experiència i en el context”. L’objectiu era compartir amb metges, psicòlegs, psicoterapeutes i psicoanalistes el treball amb pacients que han patit un abús sexual en la infància. El tractament analític ajuda a transformar en el pacient adult aquelles seqüeles emocionals derivades de l’experiència de l’abús, per exemple, conviccions de ser algú “defectuós” o que no aporta valor a una relació. Acollir dolor mental, sentiments de culpa i vergonya és una part central del procés analític.

L’analista ajuda al pacient a connectar amb l’experiència de vulnerabilitat en els diferents contextos de la seva vida. Els éssers humans som així de particulars perquè a més reconeixement i acceptació de les nostres fragilitats, més consistents som. Però no n’hi ha prou amb acollir l’experiència, ja que com a professionals hem de poder identificar i reconèixer el context en el qual es va originar, tal com ens recorda Cortina (2017), citant la cèlebre frase del filòsof espanyol del segle XX, Ortega y Gasset: “Jo sóc jo i la meva circumstància, i si no la salvo a ella no em salvo jo”.

Durant l’anàlisi es poden nomenar el silenci, les circumstàncies o l’ambient que envolta al jo. D’aquesta manera es construeix una narrativa que organitza el subjecte. La història és important. En el procés terapèutic es transformen conviccions que bloquejaven el desenvolupament de la ment, travessant sensacions i sentiments. Expressar emocions humanitza la imatge que tenim de nosaltres mateixos, contribuint al desenvolupament de l’empatia. L’empatia és la principal eina de la capacitat relacional. Una capacitat per a la qual els humans n’estem potencialment dotats, però que necessitem practicar. El cervell és ús-dependent perquè quant més ús de la capacitat potencial de sintonitzar emocionalment, més desenvolupament de la ment aconseguim. Sempre que el punt de partida perquè aquesta sintonia amb els altres sigui una genuïna connexió amb la pròpia experiència emocional. Una ment protectora, aquella que pot acollir dolor mental (propi i aliè), és sempre un resultat del creixement. Els éssers humans dediquem tota la vida a intentar aconseguir aquesta maduració, encara que sapiguem que no és possible aconseguir-la del tot. Val la pena l’esforç dedicat a aconseguir que la vida flueixi en aquesta direcció.