Per Isabel Laudo, Guillermo Bodner i Antonio Pérez Sánchez.

D’esquerra a dreta: Henry Odell, Ana Ferrer i Antonio Pérez-Sánchez.

El passat 7 de novembre va tenir lloc a la SEP la presentació de la segona edició revisada, corregida i actualitzada del llibre “Entrevista i indicadors en psicoteràpia i psicoanàlisi” d’Antonio Pérez Sánchez. L’acte va comptar amb la participació de l’autor, a més de Guillermo Bodner, Isabel Laudo i l’editor Henry Odell, que va destacar: “L’estil pla i clar de l’autor en el tractament d’un tema complex i de tanta importància”.

 

 

D’esquerra a dreta: Isabel Laudo, Ana Ferrer i Antonio Pérez-Sánchez.

Per a començar, Isabel Laudo va seleccionar diversos punts d’interès del llibre, tant d’aspectes relatius a la tècnica com propostes conceptuals. Va destacar la comprensió de la dinàmica i de la tècnica de l’entrevista, a més d’una “interessant” elaboració pròpia d’indicadors psicodinàmics que permeten valorar si el pacient és susceptible de necessitar una ajuda psicoterapèutica o psicoanalítica. Va assenyalar que l’autor descriu amb detall el que esdevé en l’entrevista psicodinàmica, com l’entén, quins elements haurien de tenir-se en compte i, alhora, mostra el vèrtex des del qual observa el que esdevé en el seu transcurs, sempre en relació al seu model de la ment. Va subratllar com a aspecte conceptual interessant la mirada cap al propi entrevistador, posant l’accent en les ansietats, defenses i expectatives d’aquest. També va subratllar la necessitat de que adopti la funció d’observador participant, mitjançant el desdoblament entre la part que està immersa en la dinàmica transferència-contratransferència ―tempesta inconscient― i la part que pot observar i comprendre el que succeeix. Va esmentar que Antonio Pérez-Sánchez al·ludeix a diversos debats vigents en la comunitat psicoanalítica. Per exemple, el de les diferències específiques entre psicoteràpia psicoanalítica i psicoanàlisi, més enllà del setting. També si el procés diagnòstic constitueix ja l’inici d’un procés analític (o terapèutic) o si tots dos han de diferenciar-se.

D’esquerra a dreta: Guillermo Bodner, Ana Ferrer i Antonio Pérez-Sánchez.

A continuació, Guillermo Bodner va afirmar que aquest llibre està al servei de la formació de psicoterapeutes i psicoanalistes, i que complementa d’una manera valuosa l’estudi dels autors de referència. Va explicar que la psicoteràpia i la psicoanàlisi són tractaments amb objectius diferents, però amb una base teòrica similar. En referència a això, Antonio Pérez Sánchez escriu: “Hem de reconèixer que, en el nostre cas, es tracta d’una entrevista especial, perquè es troba a mig camí entre l’entrevista psiquiàtrica i l’actitud d’escolta psicoanalítica”. Segons ell, l’autor planteja un estudi detallat de les diferents maneres d’entendre l’entrevista en el camp de la salut mental, de la psicoteràpia i de la psicoanàlisi. Es tracta de la comprensió dinàmica de les entrevistes per a valorar el tipus d’abordatge. Aquesta avaluació busca “indicadors psicodinàmics”: dades observables a partir del relat de l’entrevistat i de la dinàmica de la relació amb el terapeuta. Va destacar la visió de l’autor de plantejar el tractament en funció del pacient i no sols de la psicopatologia: “La tasca proposada és ajudar el pacient a comprendre millor la seva realitat psíquica”. La conveniència de no limitar a una sola entrevista es basa també en observar l’evolució de la demanda que té valor com a indicador i permet observar els nivells conscients i inconscients del vincle. Finalment, va fer referència al fet que l’autor llança qüestions d’actualitat referides a la transferència, la contratransferència, la teoria del camp, les fantasies compartides, etc.

Finalment, Pérez Sánchez va explicar els motius que justifiquen la segona edició d’un llibre publicat fa deu anys. En primer lloc, que algunes de les idees encara tenen validesa. Entre elles va destacar la importància de les primeres entrevistes (no sempre prou reconegudes) per a decidir el tractament idoni per al pacient, així com la necessitat de que el professional s’esforci a sistematitzar algun procediment. Una altra idea és la proposta dels denominats “indicadors psicodinàmics” en els quals no sols es té en compte la psicopatologia, sinó els aspectes sans del pacient. L’altre motiu que justifica la nova edició és l’aparició de bibliografia significativa sobre el tema i era necessari incloure-la i dialogar amb ella. Per últim, va assenyalar la convergència de dues trajectòries personals, ja presents en la primera edició, però de manera desigual. La primera recollia l’experiència d’aplicació dels principis psicoanalítics durant les primeres entrevistes en l’assistència pública, la qual cosa ocupava bona part del llibre. Encara que, a mesura que avançava l’obra, també trobàvem material teòric i clínic que s’endinsava en la clínica psicoanalítica, encara que en menor proporció. La nova edició àmplia el focus d’atenció, concedint més espai al treball pròpiament psicoanalític amb un capítol nou que revisa el concepte “d’analitzabilitat”. L’autor qüestiona la idea d’abandonar aquest concepte per obsolet perquè, a la llum de les aportacions del pensament psicoanalític contemporani, pot continuar sent vàlid