Per Emmanuelle Jallageas

D’esquerra a dreta: Jorge L. Tizón, Ester Domingo, Mª del Carmen Saavedra i Nuria Gil

El passat 26 d’octubre va tenir lloc a Sevilla la XXIII Jornada de Psicoanàlisi i Psicoteràpia Psicoanalítica organitzada per la SEP, sota el tema “Actualitzacions en Psicoteràpia i Psicoanàlisi”. L’acte va comptar amb tres ponències al matí, seguides per un debat amb el públic assistent, i de dos tallers de vinyetes clíniques per la tarda. Les presentacions i els debats es van desenvolupar en un ambient íntim que va permetre expressions espontànies i enriquidores. La inauguració va ser a càrrec de María de Valle Laguna (presidenta de la SEP), que va posar l’accent sobre com la psicoanàlisi es presenta a la nostra societat. Les ponències i el debat van ser moderats per Nuria Gil Herrera.

Jorge L. Tizón

Jorge Luis Tizón es va encarregar de la conferència inaugural, sota el títol de “Cap a on pot anar la psicoanàlisi avui?”, plantejant un recorregut dens, tant històric com epistemològic, i molt actual sobre la psicoanàlisi, els seus matisos interns, els debats que la van constituir i els fonaments que la defineixen. Es va centrar en les seves aplicacions en psicoteràpia, psicopatologia, assistència (sanitària, social o comunitària) i en els problemes psicosocials. Va concloure que la psicoanàlisi segueix sent valida tant per a la clínica com per a la recerca sobre la “relació”. La conferència va permetre obrir un ampli ventall de pensaments, recordant que, si la psicoanàlisi no pretén curar, almenys pot ajudar a obrir un lloc en el món.

María del Carmen Saavedra

En la segona ponència, titulada “Psiquiatria i Psicoanàlisi, una relació d’amistat?”, María del Carmen Saavedra va exposar amb fluïdesa el tumultuós vincle entre totes dues disciplines, partint del segle XIX, una època en la qual la psicoanàlisi i la psiquiatria avançaven juntes, fins que va arribar la dicotomia de “psiquiatria vs. psicoanàlisi”. No obstant això, La Dra. Saavedra va insistir en la complementarietat entre les dues i les necessitats de mantenir i reforçar els ponts existents. Al final, es tracta de procurar que “l’amistat” entre la psiquiatria i la psicoanàlisi no es converteixi en “gelosia” o “enveja”, sinó que puguin desenvolupar una àrea comuna d’intercanvi dinàmic per tal de continuar treballant amb els pacients de la millor manera possible.

Ester Domingo

Per concloure la sèrie de les ponències del matí, Ester Domingo va compartir la seva experiència clínica de “La psicoteràpia breu i focal. Una aplicació actual de la psicoanàlisi en l’assistència pública”. Va desenvolupar amb molta claredat els principis fonamentals d’aquesta teràpia individual que determina un focus configurat al voltant d’un nucli conflictiu i permet desbloquejar les parts més sanes del pacient. Ester Domingo va explicar la importància del procés diagnòstic sobre la base de tres pilars del pacient: la seva vida actual, la seva història personal i la transferència/contratransferència durant les entrevistes. Els pacients més receptius a aquest tractament són aquells que presenten unes capacitats internes prou evolucionades perquè el nucli conflictiu pugui ser tractat sense riscos de descompensació psicòtica o depressiva greus. Després d’una vinyeta clínica interessant, va tancar la seva presentació amb una avaluació empírica de l’efectivitat de la psicoteràpia breu i focal, que va demostrar clarament l’eficiència d’aquest tractament. A continuació, va haver-hi un debat amb el públic ric en discussions, desacords i contribucions, demostrant la dinàmica psicoanalítica.

A la tarda van tenir lloc simultàniament dos tallers clínics. El primer a càrrec d’Ángela Pérez Rasero titulat “Un cas actual i de sempre”, moderat per Jorge Luis Tizón. El segon a càrrec de José Carlos Rodríguez Bernal sobre les “Vicissituds transferencials d’un procés terapèutic”, moderat per Begonya Vázquez Lejarcegui. En aquest últim taller, José Carlos Rodríguez Bernal va compartir una experiència clínica portada amb benevolència, paciència i dolçor cap al seu pacient, qualitats que també van ser presents en les intervencions posteriors dels participants com un mirall del que ens va transmetre el ponent.