Per M.C. Saavedra Mateos

Existeix el judici estès de que les teràpies psicoanalítiques estan passades de moda, no obstant això, la psicoanàlisi és una disciplina viva que té com a essència la rellevància de les relacions humanes en general i terapèutiques en particular i continua sent avui en dia tan actual com ho va ser en els temps de Freud, perquè el sofriment humà és tan actual com llavors. La necessitat de cadascú de conèixer les causes, inconscients en moltes ocasions, que ens porten a sofrir és universal i atemporal. Sense autoconeixement, res del que vingui de fora podria ser valorat, estimat, aprofitat o rebutjat, si fos el cas. La psicoanàlisi se’ns presenta, per tant, com a via per a arribar a aquest autoconeixement.

L’any 400 abans de Crist, Hipòcrates va descriure per primera vegada que, de totes les parts del cos, el cervell era la seu de les experiències, les sensacions i la intel·ligència. Des de llavors fins avui, les neurociències han aportat importantíssims descobriments cerebrals i, en un d’ells, es va tornar a col·locar un altre element nou en el nostre cervell: l’inconscient. Aquesta ocasió la va protagonitzar Freud en el segle XIX i el seu estudi l’han continuat Klein, Bion, Bick, Meltzer i, encara avui, milers de professionals de la salut mental arreu del món.

La psicoanàlisi és, per tant, antiga i actual perquè el seu naixement va aportar la visió més coherent i intel·lectualment satisfactòria de la ment. Ens ha aportat la naturalesa dels processos mentals inconscients, ha conceptualitzat la transferència, ha estimulat àrees de recerca com l’observació de la vida emocional dels nens o l’anàlisi experimental de la inclinació. A més, ha aportat una tècnica concreta per investigar la ment humana i un model de la mateixa quan no existia encara cap que la biologia pogués aportar.

El seu mètode és, alhora, investigador i terapèutic doncs resulta d’utilitat per a tractar els símptomes psicopatològics. I la seva tècnica utilitza l’associació lliure i la interpretació dels somnis, entre d’altres tècniques avui dia vigents com la “via règia” per a conèixer el món intern que habita i constitueix el nostre cervell menys conscient. Dins de l’àmbit col·lectiu de la societat científica, la psicoanàlisi està immersa dins de les neurociències perquè el naixement de les teories psicoanalítiques va aportar a la biologia una guia per al seu propi desenvolupament. Només cal recordar que quan Freud va escriure “Una psicologia per a neuròlegs”, va avançar més en les seves hipòtesis que la pròpia biologia.

En un altre nivell, l’individual, la psicoanàlisi ens ajuda a discriminar els aspectes saludables dels patològics dins del psiquisme, quan apareixen símptomes que no són sinònims de patologia, sinó de salut. És a dir, símptomes que apareixen per la resolució d’un conflicte, sent per tant mostra d’avanç i no de patologia. Per aquest motiu, per a la psicoanàlisi, el diagnòstic de normalitat mental requereix que ens puguem allunyar d’allò merament estadístic, doncs a vegades, aquests criteris, encara que necessaris en altres àmbits, estan lluny de donar compte de la responsabilitat psíquica personal i de l’ètica del món intern.

La psicoanàlisi posseeix, a més, una cosa exclusiva, perquè és l’única disciplina en la qual el vincle és en si mateix una eina terapèutica i un espai de recerca on minut a minut s’aprofundeix, es gesta la relació i es fa una teràpia que transforma aquesta comprensió en una característica de la personalitat: la funció analítica.

Considero que en la situació actual en la qual sabem que existeix una relació entre el conscient, el pre-conscient de Freud i el còrtex prefrontal, ara que s’han aparellat les experiències primerenques difícils tan estudiades per la psicoanàlisi, amb una major resposta al CRF (factor alliberador de corticotropina) davant l’estrès, o ara que s’ha pogut demostrar que existeixen canvis en estructures o funcions neuronals després d’una intervenció psicoterapèutica i que se sap que els antidepressius ISRS pugen la serotonina, però que la psicoteràpia també la puja, crec que és el moment de que es construeixin i reforcin els ponts entre la psicoanàlisi i la biologia, establint una col·laboració entre els descobriments psicoanalítics sobre el model de la ment i les troballes biològiques.

Encara que no seria bo ni possible que un enfocament neurobiològic de qüestions psicoanalítiques reduís els conceptes psicoanalítics als neurobiològics, ja que les agendes de la psicoanàlisi, la psicologia cognitiva i la neurociència poden superposar-se, però de cap manera són idèntiques. El paper de la biologia en aquesta tasca seria il·luminar les direccions que tenen més probabilitats de proporcionar una visió més profunda dels processos paradigmàtics específics. La força de la biologia és la seva rigorosa forma de pensar i la profunditat de la seva anàlisi. Els punts forts de la psicoanàlisi són la seva àmplia perspectiva i la capacitat de manejar nivells complexos, inabordables encara per la biologia, i el conjunt de tècniques que usa, l’eficàcia de les quals s’ha consolidat amb els anys i l’experiència. La psicoanàlisi podria fer de tutora experta i orientada a la realitat d’una comprensió sofisticada de la ment-cervell.

I en un altre ordre de coses, en una societat on es prefereix la comunicació a través de textos escrits on la gent està a resguard dels imprevistos emocionals i dels pensaments inesperats que sorgeixen durant qualsevol conversa, crec que la psicoanàlisi es fa més necessària que mai. Preguntar-nos si continua sent vigent seria com preguntar-nos: està vigent l’aspirina? Segons per al que s’usi, però, per descomptat que ho està. El que passa és que no val per a tot i la psicoanàlisi, havent estat científica en els seus propòsits, no ho va poder ser en el seu mètode. Com diu Kandel, la biologia s’imposa als éssers humans, que en això no són diferents de la resta dels animals. Però en aquest viatge als secrets del cervell ens recorda que per a aquesta màquina les limitacions són també possibilitats.