Ester Palerm va presentar material clínic d’una pacient en anàlisi en la Trobada Clínica entre l’Associació Psicoanalítica de Madrid (APM) i la Societat Espanyola de Psicoanàlisi (SEP) que es va celebrar a Bilbao el passat 23 de febrer. L’acte va estar coordinat per José María Erroteta, membre del Centre Psicoanalític del Nord de l’APM.

En les primeres entrevistes es van observar les diferents maneres de comunicar-se de la pacient. A vegades semblava un relat de fets objectius i no tant una cosa viscuda en primera persona. Posteriorment es va dialogar sobre els diversos tractaments que havia tingut des de la infància, inclòs l’últim d’ells (amb la mateixa analista) uns anys abans. La pacient parlava amb un vocabulari psicoanalític, que semblava haver après al llarg dels seus tractaments. No obstant això, no podia usar-los per a comprendre’s a si mateixa. Encara que es va valorar positivament el seu retorn per a demanar ajuda, el contacte que a vegades mantenia amb el seu sofriment (no tan sols el desig de desembarassar-se d’ell) i també la qualitat del vincle amb l’analista més que la patologia en si mateixa de la pacient.

En l’última etapa de presentació es va treballar en diverses sessions corresponents als primers mesos d’anàlisis. Les sessions reflectien el seu sentiment de vergonya, més que de culpa. Aquest aspecte es va relacionar amb la seva fragilitat narcisista i el seu temor a defraudar a l’objecte (en aquest cas l’analista). Aquesta adaptació a l’analista es va entendre des del fals “self” de Winnicott. De manera que mitjançant l’adaptació protegia el seu veritable “self”, així com la relació amb la seva mare-analista perquè s’anticipava a la demanda d’aquesta i així podia mantenir la relació amb ella.

El grup va debatre sobre la complexitat tècnica de treballar amb una pacient que mostrava una part narcisista i prepotent, i en altres moments es mostrava molt vulnerable i amb vivències de molta desesperançada. Es va suggerir que els seus aspectes narcisistes podien ser defenses davant la seva història de desarrelaments i per a afrontar la seva desesperança. Es va destacar la importància de crear un vincle autèntic entre la pacient i l’analista. Per aconseguir-ho, la pacient necessitava veure l’analista amb la suficient tolerància i fortalesa per a acceptar la seva desconfiança. Només així podria introjectar un objecte de confiança i d’esperança per a contenir i dialogar amb el seu món intern. Precisament això mateix començava a quedar reflectit en el material presentat.