Per Erika Barba-Müller

El sistema nerviós es modifica contínuament d’acord a les interaccions amb els altres, amb el medi ambient i amb determinats canvis fisiològics. Aquesta qualitat, anomenada neuroplasticitat, és una propietat intrínseca o estat-en-curs normal del sistema nerviós al llarg de tota la seva vida que permet que aquest sigui modelat, dins d’uns certs límits, per a adaptar-se millor al medi extern i intern. La plasticitat cerebral es refereix tant a canvis funcionals (fisiològics, canvis en l’activitat neuronal) com a estructurals (canvis anatòmics, de la morfologia física) sent aquests últims d’una qualitat més estable i podent donar-se com a conseqüència de la repetició dels primers.

Els canvis estructurals poden consistir en esdeveniments progressius (processos formatius com per exemple proliferació neuronal, creixement neuronal, formació sinàptica o augment de volum) o en esdeveniments regressius (processos d’eliminació com mort neuronal, poda sinàptica o disminució de volum). Encara que els esdeveniments regressius estan generalment implicats en els trastorns neurològics o psiquiàtrics, també hi ha esdeveniments regressius fonamentals per al desenvolupament. Així mateix, els esdeveniments progressius poden donar lloc a una adaptació beneficiosa o tot el contrari: un model de resposta desadaptatiu. Per tant, seria incorrecte fer una associació lineal on els esdeveniments neuronals progressius revelen salut i desenvolupament, mentre que els regressius denoten patologia.

En referència al que interessa principalment a la psicoanàlisi —els processos mentals— s’ha comprovat que les pràctiques o activitats purament mentals també són capaces d’induir canvis estructurals visibles a nivell cortical. Així doncs, la plasticitat cerebral és una conseqüència de l’activitat neuronal en general. Els canvis que es donen a nivell d’entrada sensorial, acció motora, associació mental i presa de consciència donen lloc a canvis en el sistema nerviós que poden ser evidents en un pla únicament funcional o a un nivell anatòmic. De la mateixa manera, els canvis en el cervell poden veure’s reflectits en el comportament, els pensaments i altres manifestacions de la ment com les emocions, els sentiments, els records i fins i tot els processos inconscients.

Aquest enfocament conté la hipòtesi d’una equivalència cervell-ment, on els estats cerebrals i els estats mentals es consideren dues cares d’un mateix procés, o bé el mateix fenomen estudiat des de diferents perspectives. Des d’aquest enquadrament, cervell i ment són immanents, com ho són esquerra i dreta. En paraules d’Álvaro Pascual-Leonne: “Nocions com processos psicològics a diferència de funcions o disfuncions de base orgànica, passen a ser únicament de caràcter informatiu”. I en paraules d’Antonio Damasio: “El problema —alguns preferirien dir el misteri— té a veure amb la manera en què un fenomen que es considera no físic —la ment— pot influir en el mateix sistema físic que ens porta a actuar”.