El 15 de novembre es va presentar a la seu de la SEP l’Equip Clínic d’Intervenció a Domicili (ECID) de la Fundació Vidal i Barraquer, que treballa a Badalona. La presentació la van fer en Mark Dangerfied (psicòleg clínic, psicoanalista de la SEP-IPA i coordinador d’aquest servei) i en Jordi Artigue (psicòleg clínic i psicoanalista de l’IPB).

A la presentació es va explicar els orígens de l’ECID a través del treball d’en Mark Dangerfield a l’Hospital de Dia d’Adolescents de Badalona, de la mateixa Fundació Vidal i Barraquer. L’estudi i investigació sobre aquesta feina amb adolescents va mostrar com aquells que tenen moltes dificultats de vinculació, sovint acaben exclosos del sistema educatiu i són especialment vulnerables en relació al trastorn mental. Són persones que ja no busquen ajuda donada l’acumulació d’experiències adverses que han tingut amb els adults: manca de recolzament emocional, negligències, abusos i, en definitiva, la transmissió del trauma transgeneracional.

Mark Dangerfield, Ana Ferrer i Jordi Artigue

L’ECID neix per ajudar a aquests adolescents en base a l’experiència de l’Anna Freud Center de Londres, que, des de la teoria de la mentalització, ha desenvolupat diversos programes i recursos pel tractament d’aquest tipus de nois i noies. L’ECID es fonamenta en crear una vinculació de confiança amb adolescents (confiança epistèmica), sabent que la capacitat de mentalització no s’hereta genèticament, sinó que es desenvolupa mitjançant les vinculacions d’aferrament segur. Aquests nois i noies sovint no han pogut tenir aquestes experiències i son hipervigilants dels adults perquè estan atemorits davant d’un nou fracàs relacional. La desconfiança genera rigidesa i rebuig.

El primer pas és fer-li sentir al noi o la noia que som nosaltres els que estem interessats en ells, que necessitem que ells ens ajudin a pensar què podem fer perquè es sentin millor. Hem d’adaptar-nos a les seves limitades i danyades capacitats de vinculació. Per això es proposa un canvi en la nostra forma d’aproximació i també un canvi a la xarxa de professionals que atenen a aquests adolescents. És el model de treball AMBIT (Adolescent Metalizing Based Intervention Treatment), una proposta per treballar amb joves en situació de risc psicopatològic i social.

Des d’AMBIT es proposa treballar en quatre àrees: amb l’usuari (pla terapèutic), amb la xarxa de professionals que intervenen en un cas, amb el mateix equip (espai de supervisió) i aprenent de la pròpia feina (analitzant la pràctica). L’ECID prioritza que el noi o la noia pugui establir una relació de confiança amb algun dels professionals de l’equip, independentment del seu rol professional. L’objectiu és que aquests adolescents puguin experimentar una forma de relació diferent a les que han tingut prèviament i que això els aporti confiança en ells mateixos, de forma que es sentin amb la capacitat per modificar algunes de les relacions “tòxiques” que tenen.

Aquesta forma de treballar es va il·lustrar amb un cas titulat “Bueno, tú no vives en mi mundo”. Es tracta d’un noi de 14 anys que des de feia 3 anys no assistia a l’IES. Viu amb la mare, els pares estan separats i al pare se li oculta l’absentisme escolar del fill. Predomina una relació fusional amb la mare. La seva activitat fonamental era veure documentals i alguns jocs per internet. La intervenció es realitza a domicili i en el barri. El domicili és un local condicionat precàriament com a habitatge i això fa que determinades entrevistes es facin passejant pel carrer, en un parc o en un bar. El noi va acceptar bé que setmanalment hi hagués una persona (el psicoterapeuta) amb la que sortir de casa, passejar pel barri i parlar de qualsevol tema. Amb la mare es feia el mateix. Als pocs mesos i, coincidint amb l’inici del curs escolar, el noi es va reintegrar als seus estudis de l’ESO. Prèviament s’havia consensuat amb l’IES un pla flexible per afavorir la vinculació. També s’ha treballat amb els serveis socials del barri per ajudar a que es pugui regularitzar la situació del seu habitatge. Queda pendent incorporar al pare en algun aspecte d’aquest abordatge, ja que, tot i haver contactat amb ell, no té massa interès en conèixer als professionals que tracten al seu fill.

L’explicació del cas va servir per desenvolupar alguns pensaments sobre les característiques d’aquestes intervencions. Són nois i noies que no es comuniquen a nivell emocional i que es refugien en el seu món sensorial. Per fer-ho necessiten tancar-se en una habitació, la seva. Hi ha un altre tipus de nois, més aviat noies, en les quals el refugi és el carrer i les conductes de risc. En tots dos perfils es tractaria del replegament psíquic del que parla Steiner. Observem que el replegament es produeix per sentiments molt profunds d’estar desatesos i per haver tingut experiències adverses amb els adults. Han perdut l’esperança de que pugui existir una relació de confiança. A través de les intervencions a domicili es busca treure’ls d’aquesta situació. Seguint a Steiner, voldríem fer-los capaços de “veure i ser vistos”. Ser vist no només pels seus iguals d’Internet, sinó també pels companys de classe, del barri i de la família.

Per aquest motiu “Internet” s’integra com una part d’aquest tancament sensorial perquè els ofereix una activitat que els permet viure sentiments: competir, posar-se a prova, entendre les lògiques i estratègies dels jocs, ser feliços, odiar, frustrar-se, etc. Internet proporciona un suport ideal a aquests púbers i adolescents per refugiar-se i evitar les frustracions que els generen les relacions no virtuals.

Amb les entrevistes a domicili estem intervenint de forma similar a la tècnica d’observació terapèutica de bebès. Les famílies ens deixen entrar als seus domicilis a observar allò que sovint els fa vergonya, situacions conflictives que no poden suportar i que els desorienten. Parlar en veu alta amb elles permet obrir-nos a la possibilitat d’elaborar pensaments sobre el que està passant. Com diuen Fonagy i Bateman, “és el pensar junts”, i per això han desenvolupat instruments que ho faciliten, com les cartes de la integració de la mentalització.

El terapeuta ha de tenir curiositat pel món i la ment del noi o la noia, ja que com diu Marie Saba Veile al pròleg del llibre de J. Magagna “El Niño en Silencio”: “Aquests tipus de pacients esperen connectar, però per a poder fer-ho exigeixen que els altres estiguin disposats a acceptar les seves condicions, que estiguin capacitats per a desxifrar un mapa que encara no han traçat. Una cartografia que van creant, pacient i terapeuta, a mesura que es va avançant. La persona espera, però només connectarà amb qui sospiti que és un aliat”.

 

Per Jordi Artigue Gómez