NOTICIES

//IDENTITAT SEXOGENÈRICA I COMPRENSIÓ PSICOANALÍTICA

IDENTITAT SEXOGENÈRICA I COMPRENSIÓ PSICOANALÍTICA

 

 

 

 

 

 

Per Marta Areny

 

El moviment social sobre la identitat sexogenèrica reclama acceptació de la llibertat d’expressió sexual i de la identitat de gènere de cadascú. També s’enfronta a la concepció binaria i denuncia la marginació que sofreixen, tan a nivell personal com laboral, moltes persones.

Com a psicoanalistes ens hem de sentir interpel·lats davant d’aquest sofriment i a revisar les concepcions adquirides, així com també qüestionar-nos la  manera com duem a terme l’atenció psicològica i psicoanalítica amb aquests pacients, si bé estem en un procés de reflexió davant el sorgiment de noves realitats sociològiques i culturals per veure com es va desplegant aquest moviment (distingir què hi ha de sofriment i què hi ha de moda) per poder comprendre’l millor. Al costat de persones que pateixen per qüestions de sexogènere, en veiem d’altres que, atrapades en conflictes emocionals diferents, s’aixopluguen dins del moviment LGTBI i senten que formen part d’un grup. Creuen haver trobat la causa del seu mal i això temporalment els tranquil·litza.

Com a professionals de la salut mental ens preocupa el patiment de les persones i la comprensió de les causes, per això ens interessa entendre quan es tracta d’un malestar relacionat amb sexe i gènere, i quan es confon amb altres causes.

Des de la clínica de nens, latents i adolescents, el que ens preocupa és que, socialment i sanitàriament, es tingui suficientment en compte la necessitat de temps i d’espai psíquic que requereix l’individu per adquirir consciència de si mateix. Si bé pot haver-hi alguns nens que, per causes biològiques o psicològiques, queden determinats des de ben petits a sentir-se d’un altre sexe, la majoria juga a fer de papa i/o mama, el que molt sovint es confon amb un “cross gender”. Uns hi juguen des de la fantasia, sabent perfectament que estan jugant. D’altres hi juguen amb ansietat i angoixa perquè l’ambient familiar i els desitjos i/o pors dels pares els arriben, conscient o inconscientment, i es senten confosos entre la realitat i la fantasia. Als primers se’ls hauria de deixar fer el procés amb tranquil·litat, als segons se’ls hauria d’ajudar a desxifrar els conflictes emocionals intrapsíquics en els que es veuen abocats a créixer.

L’advertiment que es fa des de diferents sectors de que cal ajudar als nens a poder fer el canvi de sexe ens sembla una manera d’aportar confusió a la infància de l’individu. Aquesta màxima de “he nascut en un cos equivocat” aporta confusió. Si bé alguns es trobaran amb el condicionament físic o psíquic de canvi, també és cert que no es dona una casuística prou gran per suposar que s’hagi d’obrir el dubte a tots els nens. Certament, quan un es veu abocat a fer un canvi, ha d’acceptar la seva diferencia, així com la resta ha de viure-ho amb total respecte. La no diferenciació està al servei de no haver d’afrontar-ne les conseqüències, transportant la pròpia confusió als altres.

Durant l’època latent, el nen (entre els 6 i els 12 anys) necessita un replegament i aïllament per anar elaborant la seva psicosexualitat. Necessita que se’l deixi sol per tal que el treball es faci intrapsíquicament, sense intervenció de l’adult i sense intromissions a la seva intimitat. De la mateixa manera, en època adolescent, quan l’ambigüitat i l’ambivalència presideixen el creixement emocional de l’individu, si se’ls insta a que prenguin una decisió ràpida o se’ls recomana que aturin el seu desenvolupament hormonal en espera de saber de quin sexe voldran ser, porta a confusions i errors. Se’ls convida a afrontar els canvis sexogenèrics quan més aviat millor, d’acord amb els tics actuals de rapidesa, individualisme, no tolerància a la contrarietat i un grau important de narcisisme. Tracten així d’evitar el temps i el treball de l’elaboració mental que comporta ansietat, conflicte, neguit, il·lusió, dol, renúncia, frustració i acceptació de la realitat individual de cadascú. Amb les presses, l’esforç del creixement mental passa a segon terme i el pensament s’atura, fent cas només als aspectes fenomenològics. No s’exploren el món intern ni les fantasies inconscients que ajudarien a comprendre els processos d’identificació.

Paradoxalment, la cerca d’intervenció mèdica per no haver d’assumir / patir / comprometre’s a un treball de comprensió intrapsíquica ni d’anàlisi de les situacions de l’entorn cultural i emocional, porta a haver d’assumir / patir / comprometre’s a l’agressió  de la ingesta hormonal i a la intervenció quirúrgica del cos, en un acte desposseït de simbolisme, esperant que el canvi de cos deslliuri del patiment psíquic.

Darrerament, el moviment LGTBI té líders que defensen no haver de sotmetre’s a les amputacions i agressions quirúrgiques. Estaríem entrant en una nova etapa, però això és molt recent i, probablement, només hi tindran accés les persones amb més capacitat simbòlica.

És tasca del psicoanalista no només entendre el que va succeint a nivell social i individual, sinó també fer esment dels perills que, de cara a la salut mental, tenen les actuacions mancades de lligam i comprensió de la vida psíquica de les persones.

2018-11-07T10:00:32+00:00